Trellat

Entre els valencians el trellat, un terme tan precís com peculiar del lèxic autòcton, és molt sovint invocat però rarament practicat, sobretot en el món de la política. L'Alcover-Moll en dóna tres accepcions: com a còpia i trasllat d'un escrit, com a raó o fonament lògic i com a sinònim de profit. I de totes tres haurien de tirar mà els nostres representats electes en l'hora decisiva que estem vivint per a la configuració d'ajuntaments i Generalitat i punt d'arrancada d'un país nou. A dues setmanes escasses del gran triomf de les esquerres al País Valencià i amb els focus posats sobre la marxa de les negociacions entre els partits, comencen a alçar-se alguns senyals d'alerta. El trellat de la primera accepció recomana traslladar correctament l'escrit de les votacions al paper de la pràctica institucional: els ciutadans vam optar de manera inequívoca per un canvi radical i per girar full a la vella política i als màxims responsables del destrellat. Qualsevol pacte amb aquests responsables (diga's PP o diga's Ciutadans, que és el relleu ideològic, maquillat, de la vella dreta espanyola: facen el favor de llegir els escrits dels seus principals factòtums) que impedís majories sòlides de les forces d'esquerra seria vist per la ciutadania, i amb raó, com una traïció en tota regla a la voluntat popular de canvi. ¿Quin trellat trauríem de comptar, posem per cas, amb Ciutadans a l'hora de posar les bases d'una escola valenciana pública i de qualitat coneixent la seua concepció estrictament unitarista i hegemonista castellana de l'estat? Però és el cas que, estirant perillosament la corda de les negociacions, ara tots volen ballar amb la més insignificant (4 regidors a Alcoi, 13 diputats a València) deixant de banda el trellat i atenent exclusivament les pròpies dèries pel poder. I ballen amb la nouvinguda i li prometen canongies, en forma de presidència de les Corts (Mònica Oltra dixit) o de no sé quants alliberats per l'erari públic (Toni Francés). Especialment sagnant i molt sospitós em sembla el cas d'Alcoi, on Ciutadans és representat per Jordi Sedano, inútil símbol del passat i mostra vivent de la transfusió sanguínia entre les dues formacions de dreta. ¿En nom de quins interessos inconfessats potser l'alcaldable del PSPV preferiria l'aquiescència d'uns polítics mediocres, en el millor dels casos, i enfangats en gestions desastroses, a la companyia –crítica i tal volta difícil, com totes les coses que valen la pena– de la gent de Guanyar i Compromís? Si l'horitzó és mantenir-se en el poder i tenir les mans lliures per a no sabem què, potser el pacte contranatura amb Ciutadans reportaria al PSPV i al seu líder algunes nous, però la noguera estaria condemnada a la sequera a mitjà termini i li n'hauríem de passar factura. El mateix, ai, podem dir del viatge fora d'agenda de Mònica Oltra a Madrid per parlar amb el capitost de Podemos. Deixarà de ser Compromís la referència d'una esquerra d'obediència valenciana? Toni Francés i Ximo Puig, llegint sense trellat els resultats de les urnes i les necessitats del país i la seua gent, estan ressuscitant amb els seus gestos i maniobres aquell «pacte del pollastre» que ens va portar Zaplana i tot el que se'n va seguir durant més de vint anys de destrellat. Haurien d'aprendre les lliçons del gran venedor de fum Josep Sanus i de l'obedient i anodí Joan Lerma i empényer un partit que si torna a perdre el trellat naufragarà sense remei. Compromís, amb els últims balls de saló de Mònica Oltra, està encenent també unes quantes alarmes. Confiem, amb tot, que els nostres polítics no perdran el trellat, que la voluntat de regeneració democràtica del nostre poble no serà traïda una vegada més. Ens hi juguem molt, ens ho juguem gairebé tot. En les reunions partidistes, Toni, Mònica, eixiu de tant en tant al balcó a prendre l'aire fresc de la societat civil, feu vostra la invocació ancestral del poble al trellat, i obreu en conseqüència. Donem-los temps i marge, però que sàpien que estem alerta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de juny de 2015.]

Un temps nou

Exageraré si dic que el tomb electoral del 24 de maig al País Valencià és ja una fita històrica –d'aquelles, vull dir, que tenen la grandesa de marcar un abans i un després? Ho concentraré, sense menysteniment de moltes altres, en una sola dada: a la ciutat de València Compromís quedà tan sols 10.000 vots per davall del PP (95.859 per 105.846 respectivament) trencant fins els pronòstics més optimistes. Si sentíem que feia molts anys que el país havia canviat, que havia anat canviant a poc a poc però de forma irreversible, sempre ens trobàvem davant la paradoxa d'un mur que semblava indestructible, el de les reiterades majories abolutes del PP. Tot això va volar pels aires el diumenge. Pessigant-nos la pell ens adonàvem que de sobte creamava la immensa falla que havia durat decennis, que el poble valencià arribava a la majoria d'edat, que per fi tots els qui treballàvem per un país més net, noble, culte, ric, lliure, desvetlat i feliç –per dir-ho a la manera espriuana– tastàvem el goig de la visibilitat, la responsabilitat d'administrar el poder polític i institucional. Fins aleshores moltes vegades havíem viscut com zombies, sense defallir però havent-nos d'engolir, seguint amb Espriu, els aspres vins de burla que ens donava una dreta cavernícola, organitzada en xarxa mafiosa disposada a dinamitar la democràcia, i unes majories incomprensibles a les urnes que es nodrien en bona part dels recursos obtinguts del lladronici. Culmina per fi per als valencians aquella transició plena de forats i renúncies que ens ha mantingut tants anys en el mapa de la ignomínia i el destrellat? En tot cas, ara comença un temps nou, que ha de ser radicalment nou, que ha d'enterrar la vella política dels uns i els altres (sí, també d'aquelles majories subalternes i anodines de Lerma). Si el model i la voluntat són nítids, ni que només siga perquè per a la nostra desgràcia hem viscut el que no han ser mai la democràcia i la política en mans dels demagogs ineptes dedicats al saqueig que ara toquen el dos, els reptes que tenim al davant són enormes. Tant, que faran mal fet els partits que, seguint els vells esquemes, pretenguen administrar aquesta immensa força, aquesta il·lusió de canvi radical, que ningú no té dret a malmetre, de manera unilateral, agraint educadament els vots però pretenent cavalcar en solitari. Sembla haver insinuat aquesta possibilitat l'alcalde en funcions d'Alcoi, Toni Francés. Ni l'aritmètica de les urnes, ni l'experiència acumulada de col·laboració de les forces d'esquerra ni, sobretot, els moviments tectònics socials que els vots evidencien d'alguna manera fan recomanable aquesta opció de vella escola. A Alcoi, com al conjunt del País Valencià, ha guanyat en bona mesura el pluralisme, la diversitat de la gent, la força del carrer. A partir d'ara ho té ben difícil, si no impossible, qui vulga governar amb els vells tics monocolors. Els reptes, amb un país que s'ha acostat perillosament a la fallida institucional, necessita de tots els partits compromesos amb els canvis en profunditat, necessita gestionar la pluralitat com una font de riquesa, necessita del diàleg i la correcció permanents, i necessita la complicitat, la contribució i la vigilància del poble i les seues organitzacions, de la gent més preparada, honesta i treballadora. Alcoi, per fi en sintonia amb els governs que es dibuixen a l'ajuntament de la capital i a la Generalitat, ha de buscar l'entesa dels tres partits que comparteixen uns principis bàsics, PSPV, Guanyar Alcoi i Compromís cicatritzant velles ferides, obrint-se a la ciutadania i continuant posant, ara amb més força, les pedres de l'Alcoi present i futur. És l'hora de la responsabilitat, dels grans reptes, de la confiança i la generositat, d'una nova política per a un país nou.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 30 de maig de 2015.]

L'esplendor de la forma

Antoni Ferrer, Variacions Goldberg (ària amb variacions per a la recreació de l'esperit) precedida de Sis bachianes. Prefaci de l'autor, post scriptum de Vicent Roncero. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 113, Paiporta, gener de 2015.

· · ·

Al principi fou el verb, la paraula. O per dir-ho a la manera de l'Evangeli de Joan segons la transcripció que en dóna la Bíblia Catalana Interconfessional (1997): «Al principi existia el qui és la Paraula». I la paraula, o la Paraula, era tot, l'infinit contenidor, també la música abans de la dissociació primigènia de la creació: la música de la paraula creadora. En la tradició judeocristiana si més no, que és la que més hi compta en la fusió amb totes les altres, tot comença per l'acció de la paraula. Per això Bach, geni d'intensa religiositat, segons una idea comunament acceptada d'estudiosos i biogràfs, es proposà amb la seua obra representar musicalment la paraula. És aquesta summa de l'art poètica de n'Antoni Ferrer, que feliçment veu la llum al cap de deu anys d'execució, l'intent de rescabalar i agrair l'esforç imperible del músic escrivint les paraules de la música, jugant el joc transcendent de les tornes? Massa simple, massa ingenu. Tot i que hi ha el model de les Variacions Goldberg de Bach, el motle de la forma musical perfecta (o perfeta, com agrada de dir al poeta, tan amic de subtils polisèmies) com un eco o l'espill d'una sonoritat incomprensible que ens fascina i commociona, ara ja tenim les Variacions Goldberg d'Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943), una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s'ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible transliteració de música en poesia i a la inversa troba camins per recrear-se en les correspondències, en fonts d'impuls i inspiració, en el diàleg entre lleguatges irreductibles. Però hi ha el cant, en totes les seues formes i gèneres, el feliç maridatge de música i paraula que travessa i conforma tota l'obra d'Antoni Ferrer. El llibre que comentem és una sublim elegia d'esperança fruit d'un acte d'humil gosadia (per usar els jocs d'oxímorons, de cristal·lines síntesis, tan abundants en aquesta poesia): confrontar-se al geni en la persecució de la forma (de la Forma!) tothora mudable, asseure's a la difícil ombra de l'irrepetible, la fructífera humilitat de no defallir en la perseverant gosadia, en la recreació de l'esperit.

Tot això que intentem dir són generalitats forçades a propòsit d'un llibre destinat a ser i que ja és un punt i apart en l'art de la paraula: temps i espai obliguen. El cúmul d'estímuls i suggerències, d'emocions i idees, que ens proporciona la seua lectura malament es poden encabir en unes ratlles soltes i maldestres. Inspirat per la fe cristiana de l'autor, potser no és sobrer assenyalar ara que el rigor, profunditat i altura del poema transcendeixen els credos, qualsevol credo, i que interessarà igualment crèduls com incrèduls (entre els quals, ai, em compte). Perquè si és poesia religiosa, en la millor tradició mística i barroca (i moltes altres, en especial la dels trobadors, la de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, la dels textos anomenats sagrats, i òbviament tota la poesia moderna i amb major intensitat la més o menys explícitament religiosa), ho és en la concepció teològica del món sinó en la plena consciència de l'humà, on s'apleguen, en la síntesi que tan sols una fe pot fer plausible, vida i mort, principi i fi, recreació. Poesia humana des de l'arrel del dolor, de la plena assumpció de la vida que és mort i de la mort que és vida. El que fa que aquest llibre siga excepcional, poesia d'altíssima volada (i passeu-me el superlatiu aquesta vegada), no és, insistim, la seua religiositat, l'exposició d'una fe compacta i no dogmàtica, plantejada amb una finesa intel·lectual i artística que ja voldrien els savis doctors de l'Església, sinó precisament la consecució de la forma. L'univers de les Variacions és harmònic i bell, musical, en tots els plans del llenguatge poètic, en tots els recursos de la llengua. Les de Bach sembla que eren destinades com a lenitiu per a l'insomni d'un príncep; les d'Antoni ben bé poden entretenir i fins dissipar malsons de crèduls i incrèduls (de la poesia i de la vida). Cal que insistim: no es tracta de cap subratllat ni d'un acompanyament o contrapunt a la música de Bach –per altra part, ja ho hem dit, literalment impossible– sinó d'una obra redona, un planeta autònom, una galàxia sencera. De l'espill de Bach extrau Ferrer l'encaix de la forma, una ària de principi i fi amb 30 variacions, cada 3 de les quals amb cànons (repeticions amb subtils variants) en versos successius fins al novè, i les Sis bachianes que són el nucli inicial de tot el treball. Tota la resta és humil i agosarada collita pròpia, recreació d'un univers en expansió, una polifonia extraordinària. Esplendor i plenitud de la forma que estimularà la plaent necessitat de tornar-hi una i mil vegades, set i sal reiterades, ja que glòria i permanència són cosa de l'altre món. I tanmateix perduraran les Variacions.

[Publicat a Saó núm. 404, maig 2015.]

[Antoni Ferrer en una trobada a casa de Manuel Bellver d'Albalat dels Tarongers el 7 de març de 2015.]

La reflexió

Amb variants més o menys afortunades, aquesta columna d'avui ja l'he escrita no sé quantes vegades. Potser tantes com eleccions he vist i patit en els meus dies, que no són pocs. Els experts en la inexactíssima ciència de la demoscòpia i les seues múltiples ramificacions hi veuran factors i aspectes que a mi se m'escapen, però diria que al capdavall només hi ha dos tipus de votants: els qui empenyen per millorar l'estat de coses (d'allò públic al més estrictament privat, i en aquest sentit sí que l'abast del canvi a què s'aspira és obert i matisat com un ventall) i els qui ho fan precisament per evitar-ho, perquè tot continue més o menys igual. La vella dinàmica entre optimistes i pessimistes (d'altres en diran realistes, o egoistament interessats, o vés a saber què), o entre esquerres i dretes. Hi ha també, òbviament, els abstencionistes, que formen categoria a part, i els votants en blanc que van inspirar una magnífica novel·la de José Saramago, i els del vot deliberadament nul, figues també d'un altre paner. Des de fa molts anys, i al País Valencià, les eleccions de demà arriben orquestrades amb instruments molt singulars. La música que hem escoltat aquests dies, sense ser del tot original, té una solemnitat especial que feia temps que havíem oblidat. Els vint anys llargs de poder absolut del PP ens han posat literalment a la vora d'un abisme la negror i profunditat del qual a penes ha començat a revelar-se (ha començat a veure i patir una part ja no gens desdenyable de la ciutadania). La possibilitat d'un canvi en el comandament de la nau i l'obertura de nous horitzons per al nostre poble és la melodia de fons que vibra amb insistència i que fa d'aquesta cita dominical alguna cosa més que la introducció rutinària d'una papereta en la corresponent urna. I com que ser optimista no vol dir ser ingenu, hi ha una manera de votar conscient de la mateixa imperfecció del sistema de representació, començant per la injusta barrera valenciana del 5% que tantes decepcions ens ha proporcionat. Els escèptics que votem amb un cert optimisme (altrament no ho faríem) no votem només persones, responent als automatismes dels grans cartells electorals i els sofisticats i caríssims mètodes de propaganda, sinó també idees, sobretot idees i projectes. Als votants convençuts que tots els polítics, sense excepció, són iguals, ja els va bé els que ara remenen les cireres i potser apostaran pels grans factòtums del lladronici, encara que dels seus negocis a ells no els en caiguen ni unes molletes. Però les coses, malgrat l'obligat reduccionisme d'aquestes línies, són socialment complexes, i hi ha també el vot de la por i el de la ignorància, fins i tot el del masoquisme, que és el que permet mantenir un estat de putrefacció insostenible. Clar, la democràcia no es fa només a les urnes, sinó en la vida diària, des de la responsabilitat de cadascú, o almenys així ho pensa un optimista. De manera que demà, com avui, com ahir, toca reflexionar per elegir si volem continuar amb l'actual gasofa infecta o si pel contrari ens aventurem a tastar nous plats més saborosos que ens animen una mica l'existència. En parlarem diumenge al vespre i en bona hora. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 23 de maig de 2015.]

El forn

Hi ha dies en què la meteorologia pot ser la millor metàfora d'un país. Tal va passar dijous passat a València quan els termòmetres de la primavera van rebentar –per dalt, no cal dir-ho– tots els rècords. Avisats com n'estàvem amb prou antelació, res no va poder impedir que aquell vent de foc que travessava carrers i avingudes i que es feia especialment insuportable quan impactava amb la bola dels ulls ens sorprengués amb la seua contundència apocalíptica. Convertida en un forn, en efecte, la capital semblava fer innocents les pitjors prediccions d'Ausiàs March o Joan Roís de Corella i els seus mars que bullen i llancen a terra els peixos desesperats. Vaig haver de transitar aquell forn en dues ocasions, a les 15.15 i les 18.45, com solc fer, en bicicleta. Tot i que els termòmetres de la ciutat són poc fiables, segurament perquè costaren un renyó en aquella època en què tot s'inflava o es desinflava (com l'èxit o el deute públic) segons els interessos dels lladres, n'hi vaig veure un que marcava els 46º (deixem-ho, doncs, en 44º, que ja són ardències pròpies de forn). Molts dels agosarats que en aquells moments transitaven pels carrers es dedicaven a traure fotografies amb els seus mòbils a aquells dígits infernals, convençuts, sens dubte, que eren testimonis excepcionals de l'engendrament en directe de la millor metàfora dels nostres dies. A aquest excés de realitat que és la realitat finalment despullada hi contribuïa un cel gris amb tons groguencs i rosacis no gens tranquil·litzador i que després hem sabut pels experts que es devia a les partícules en suspensió que transportava el vent demoníac provinent del Sàhara. A la Vall d'Ebo, on l'honorable Alberto Fabra va ser escridassat quan intentava explicar l'origen del foc que va obligar a desallotjar alguns xalets dels voltants, l'infern meteorològic va ajudar-hi també a escampar les seues flames per les arbredes de Pego, l'Atzúvia i la Gallinera, un panorama sinistre en alguns dels paisatges més bells del país. L'escridassada als responsables visibles de la situació d'emergència en què viu la societat valenciana està convertint-se en una teràpia de xoc i també en un termòmetre (aquest sí bastant fiable) dels ànims d'una ciutadania farta d'aguantar aquestes tempertatures. Hi ha gent potser aliena a la socarramenta perquè viu en una campana amb l'aire condicionat a tota pastilla, però al mercat del Cabanyal també han escridassat la Barberá que, fidel a la seua sang falangista, s'ha esplaiat amb amenaces i improperis contra crits i cridaires. Alguns són molt partidaris de la llibertat d'expressió mentre no toque la seua condició d'intocable. Sembla que també el bròquil s'ha acabat per a aquesta genteta. I encara gràcies que l'endemà va eixir un dia esplendorós, d'una tebiesa afable i una claredat diàfana, i plantes i persones i tota cuca viva vam poder respirar alleujats. Em diran il·lús, i no els faltarà raó, però així m'agradaria que passés el diumenge que ve, després del recompte electoral, aquesta sensació d'haver sobreviscut a un forn injust i de donar-se a l'alegria de la llum primaveral. Una vegada més, doncs, a les urnes, ciutadans!  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 16 de maig de 2015.]

[Instantània d'El País 15/5/2015.]

L'Imperi Rus

Les alegries estadístiques duren poc a la casa del pobre. Vull dir les que auguraven fins fa poc la pèrdua sense pal·liatius del poder absolut de la dreta al País Valencià. El recent informe del CIS, a les portes de la campanya electoral, ha aigualit una mica el vi d'una festa que de moment només era virtual: una possible entesa entre el PP i Ciutadans (formació ja coneguda com la marca blanca del Partit Popular) podria tenir la clau de la Generalitat, l'Ajuntament de València i qui sap què més. Perquè per molt que sapiem que les enquestes les carrega el dimoni i que en el fons el que pretenen és més intervenir en la construcció de la realitat i les tendències socials que analitzar innocentment les dades, la sinistra situació que pronostiquen, la reiteració de la indigència política i social, no pot sinó amargar les il·lusions dels qui encara esperem alguna cosa nova d'aquest país i aquest poble. Bufen al nostre favor un parell o tres de vents: quasi un 25% dels enquestats no tenen decidit el seu vot, hi ha un nombre no gens negligible de nous votants joves, l'estudi (o el que siga) fou realitzat abans que descobríssem Rato i Rus en ple streep-tease de beneficis fraudulents (el segon gràcies a una gravació en què se'l sent comptar bitllets de cinc-cents novets de trinqui: no esperàvem menys de l'homenet, un comptable unflat). Prou per agafar-nos a l'esperança, que ja té dimensions d'urgència inajornable, que les enquestes i les aparences sovint enganyen. Amb tot, i com que a aquestes alçades ja tenim el cul pelat, potser valdrà la pena de posar-se un oli preventiu damunt la pell abans de les possibles cremades, tan terribles quan senyoreja la ponentada. D'acord que el mer fet que el PP, tot i la pèrdua espectacular de vots, continue sent el més votat a nivell de país pot decebre el més valent i fer-lo caure en la temptació de les simplificacions (sovint expressió de la impotència): aquest país està ple de gent estúpida o desinformada, o les dues coses alhora (estupidesa i desinformació, al capdavall, van de la maneta). El setge mediàtic a què estem sotmesos és un enemic difícil de vèncer, un passaport permanent al país del cercle viciós. Tot això, al cap i a la fi, és mèrit de la dreta. Per guanyar un país en termes democràtics calen vots, sens dubte, però els vots no són més que la conseqüència de la força al carrer, de l'extensió d'una cultura a què l'esquerra majoritària no ha fet més que renunciar de la transició ençà. I de moment, les autocrítiques per tanta renúncia i tanta incompetència, si n'hi ha, són fetes amb la boca xicoteta, com si ens maleís el fat o un encanteri i no fóssem, col·lectivament, el resultat dels nostres errors i de la falta d'espenta. Ara són temps d'eleccions, en efecte, de debatre i explicar i proposar i guanyar-se cada vot, i de preparar amb decisió l'alternativa, allò que no diuen les enquestes. Si van caient els figurants de l'Imperi Rus (i agafem ací pels pèls el nom del reietó només a guisa simbòlica d'exemple), més per traïcions i errors en les pròpies files que per l'espenta popular, vol dir que tot és possible encara. A més dels vots necessaris, fomentem la força i la confiança precisament en això, en la pròpia espenta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 9 de maig de 2015.]

[L'últim tsar de Rússia, Nicolau.]

Aleshores

[Enviada a Levante-EMV, el dissabte 2 de maig de 2009, aquesta columna fou la primera que el diari em va censurar al·legant que la negativa a guardar un minut de silenci a què al·ludeix l'article havia estat desmentida pel mateix responsable. Desmentida de boqueta, però els fets i les responsabilitats de Rus són fets àmpliament documentats. Després d'això, a propòsit aquesta vegada de la columna Onoris causa, de nou censurada, em van fer fora del periòdic després de setze anys de col·laborar-hi. La publique ara que Rus torna a ser figura de rabiosa actualitat. Podeu llegir també, sobre el mateix personatge, aquesta altra ja publicada al blog: El cap dels burros.]

· · ·

Mentre que la grip del porc amenaça de convertir-se en perillosa pandèmia, al País Valencià hem de barallar-nos dia sí dia també amb una malaltia infecciosa no menys letal: la burrera autoritària dels governants. En el pitjor dels casos, doncs, plourà sobre mullat (o qui és desgraciat fins amb els collons entropessa). Li passa al reietó Alfonso Rus el que al vell falangista, que quan sent parlar de cultura tira mà de la pistola. Aquesta gent ho resoldria tot a hòsties, a escopinyades, a exabruptes, i això que asseuen els seus culs en les mol·lícies del poder, maneguen els pressupostos amb la mateixa destresa amb què giren el volant dels seus mercedes i continuen fent negoci sense que ningú els cante la quaranta i sense tallar-se un duro. Aleshores, a quin sant tant de nervi i tant d'insult? No havíem quedat que la vaga de l'ensenyament havia estat un fracàs redó? No estaven tan convençuts de la innocència de l'encara president i amiguito del alma del Bigotes? Aleshores per què el manaire de Xàtiva crida tan alt el seu “¡Abajo la inteligencia!” i promet rematar-nos, als qui usem quan toca els gairebés i els aleshores i altres mots de l'idioma que ells a penes balbucegen per proferir estupideses i emmerdar la democràcia? Si vol rematar els qui a peu de pissarra combatem les ignoràncies és que ens creu morts o moribunds (quant d'esforç esmerçat en la nostra defunció i que vius que som encara plantant-los cara amb paraules, manifestacions i vagues!). S'enganya el tirà analfabet, l'egòlatra absolutista: sobreviurem a aquesta burrera que s'arrela en el franquisme. I aleshores posarem els seus retrats, cap per avall, al lloc que els correspon, al museu de l'Almodí de Xàtiva, colze amb colze amb Felip V, on el poble conserva memòria viva de la ignomínia.

Anar-se'n com una pregunta

Josep Porcar, Preguntes. Edició de 100 exemplars numerats i signats per l'autor. Pròleg de Dolors Miquel. Il·lustracions de Porcar Queral. Castelló de la Plana, març de 2015.

· · ·

Qui pregunta ja respon? Qui pregunta subtilment i amb insistència de matisos multiplica les possibilitats de la resposta fins a l'infinit? Qui burxa amb les preguntes parteix d'una «fam de camins» que s'obrin tothora a «camins de fam»? Les preguntes són fam que no troba pa, ni blat ni camp. Els poemes, tots els poemes, són en el fons preguntes sense resposta resolts en la forma de la seua indagació, en la quieta vibració de les paraules, en la seua tenacitat contra l'oblit i per l'oblit. Un llibre que parla de l'amor, del desamor que l'enclou? Un llibre que parla més aviat de l'amar, quasi sempre velat en el sil·labeig d'un dir el·líptic, com un somni dins un somni (Edgar Allan Poe): «aquesta mar que abans salpava de nosaltres». Per això tal vegada el darrer llibre de Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) recorre sovint als jocs de la sinestèsia, aquella combinació d'elements procedents de diversos dominis sensorials que produeix els sentits més insospitats: «mans / ullpreses pel primer llambreig», «el perfum cantat / per la guatlla», «desfer-se'n són set / colors de silenci», «un món / ensumat entre les dents», «Per una blanca / carícia», «un glop balmat». La pregunta dóna forma al dubte i la incertesa i ales a la paraula que ajudarà a cicatritzar la ferida. El poema representa l'harmonia, tètrica en un cert sentit, de l'uròbor, la serp que es menja la cua i forma així el perfecte cercle viciós, l'espai de les preguntes sense resposta, un constant recomençar: al·legoria de l'amar, dels amants devorats per l'amor, «de quan érem uns altres / cadàvers», «quan el doll […] / esperava, fins al darrer desig, / el primer cuc de podridura».

I perquè les preguntes dels poemes tinguen sentit, perquè puguen créixer en l'exactitud de la forma, han d'allunyar-se dels tòpics a l'ús, han de renunciar a les teranyines de l'anècdota, a la pols que el temps diposita sobre la matèria perible dels mots. Porcar aconsegueix caminar amb pas ferm sobre aquest camp de mines de la literatura a força de tensar els mots al màxim, d'evitar les sendes fàcils, d'escorcollar-se minuciosament les entranyes del desengany. Aquest és el triomf del poema: alçar-se entre les ruïnes, afirmar-se sense titubejos des d'un esquinçament interior que no admet les tèbies escaramusses de les respostes ni l'oli mel·liflu de l'autocommiseració. Empresa poèticament ben arriscada i l'única possible en un poeta que ja ha donat moltes proves de la seua solidesa. El paisatge de l'amar s'ha poblat de microbis, fragments trencats de ceràmica, ganivets i sílexs tallants, formigues i aranyes, larves, crancs, meduses, cucs, anguiles, raps i serps. I el fil que trena la memòria, l'escandall que apama la profunditat de la mar de la vida, deixa obertes totes les preguntes i cauteritza els teixits malalts d'absència: 1. «per què fer pols / del pol·len»; 2. «fragments / de la ceràmica, a cada negra / esquerda pregunten al fang»; 3. «quines paraules en el sentit s'espellen»; 4. «on viuen / les mans»; 5. «de quina mirada mor / l'última pestanya»; 6. «Espores de llum?»; 7. «anar-se'n com una pregunta»; 8. «de quin déu és la parpella / on hem d'aterrar demà»; 9. «flor o medusa?»; 10. «de quin groc l'amor esgarria / mans?»; 11. «Abans veritat i ara formigues?»; 12. «Qui s'ha après el manual d'instruccions?»; 13. «quanta vida despentina un pèl»; 14. «terrós? vol vostè tastar un altre / vi?»; 15. «Pregunta al poema»; 16. «I preguntar és l'únic que li'n dóna?»; 17. «en quina sang corren, / amb quin alè, / per quines cames»; 18. «com si fores / la més bella / resposta sense preguntes»; 19. «aquest grapat d'adéus / fendint-se sense llustre ni sang»; 20. «Si és que era aigua, allò, i no bava / de lluç; si eren talaies i no burilles»; i 21. «a quin tresor de l'illa de l'oblit».

Vint-i-un poemes en forma de múltiples preguntes, acompanyats pels dibuixos de Porcar Queral amb sengles cites de poemes i poetes molt diversos. Un llibre molt ben editat (també la pulcritud en el terreny de l'edició és marca de la casa). Una adreça on sol·licitar-ne exemplars, que no seran fàcils de trobar en llibreries: www.porcar.net. Un llibre prim de molta gruixària. I, segons que explica l'autor en la breu nota que en fa d'epíleg, escrit entre el 28 de juliol i el 28 d'agost de 2014. Un pont cap a nous horitzons, després del celebrat Llambreig (2013), Premi de la Crítica dels Escriptors del País Valencià (AELC). Llarga vida a preguntes que sempre ens faran bategar.

[Publicat a Saó núm. 403, abril 2015.]

Saquejar

Ho atribueixen a un lapsus linguae, un error involuntari del llenguatge pel qual on vols dir una paraula n'hi dius una altra. En la distància significativa entre la paraula no dita i ajustada a un context i una finalitat determinats i la que irromp de sobte sense avisar és on rau la força de l'impacte que pot produir la substitució. Posem per cas aquells lapsus, els més freqüents, provocats per la proximitat fònica de les paraules, quasi sempre innocus. Si em comptes de dir «Tens un bon cos» dius «Tens un bon mos», la cosa pren un altre aire però no té major importància en la majoria de casos (i cases) perquè la diferència entre ambdós mots no és insalvable. Però si ets, per exemple, Vicepresidenta d'un govern i el lapsus et sobrevé davant la concurrència de càmeres i periodistes, en ple exercici d'autobombo sobre els èxits de la teua gestió, i en lloc de dir «sanejar» (l'economia del país) dius «saquejar» (l'economia del país i tota la resta), llavors tenim un cas com un cabàs. Perquè el milímetre que separa la ena de la cu es converteix, en el pla semàntic, en una catapulta que t'envia a les antípodes del sentit, d'on ja no podràs tornar per molt que t'esforces amb rectificacions i disculpes. («No, si jo volia dir `sanejar´, però m'ha eixit això». «No cal que s'amoïne, senyora Cospedal, que l'hem entesa perfectament».) Per a bé i per a mal en els nostres dies les paraules ja no se les emporta el vent, perquè queden ben enregistrades per càmeres i hemeroteques i amplificades en el youtube. És massa fàcil pensar, en el terrible cas que ens ocupa, que a la dirigent en qüestió l'ha traïda el subconscient (o més aviat el conscient: la consciència d'estar mentint per enèsima vegada, com és públic i notori) i que gràcies a la pretesa suplantació verbal ha aconseguit una obra mestra de la història dels lapsus. També podríem entretenir-nos imaginant en qui podia estar pensant la Cospedal en el fatídic moment. En Zaplana? En Bárcenas? En Rajoy? En Aznar? En Matas? En Camps? En Cotino? En Rato o Rita Barberà? En ella mateixa sense anar més lluny? La infinitat de casos a l'abast i les múltiples combinacions que se'n deriven farien tediós el càlcul, a més d'inútil. Perquè, descartades genialitats verbals improbables en una dona de les seues característiques, estic segur que Cospedal va dir el que volia dir, aquest verb inesborrable de tres síl·labes, amb tots els ets i els uts, sa-que-jar. La proximitat de l'abisme a què s'aboca el PP com a peça imprescindible i el conjunt del sistema saquejador (els ciutadans saquejats ja hi som des de fa anys i panys però fins fa poc no ens n'havíem adonat), a penes insinuat a les enquestes, els està fent canviar d'estratègia. No és que no els agrade mentir sinó que ja no els queden mentides, i han decidit passar a la veritat, convençuts que el qui la diu mereix el benefici del perdó, en forma d'oblit, disculpa i fins de reincidència. Es tracta d'un recurs a la desesperada, l'última bala d'un partit i un sistema agònics. Potser fins i tot un dia entonen alguna cosa semblant al mea culpa, ells que són tan de missa i de saquejar. Però o molt m'equivoque o això no ho salva ni Déu amb la seua infinita misericòrdia. Per si no ho teníem clar, amb la Cospedal ha caigut l'última trinxera de la mentida. Ara només ens queda assaltar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Amén.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 25 d'abril de 2015.]

El whatsapp

Tinc la impressió que està a punt de complir-se la profecia, si no s'ha complit ja en molts aspectes, de la pel·lícula de Wim Wenders Bis aus Ende des Welt (Fins a la fi del món, 1991). Els protagonistes d'aquesta esborronadora història acaben sent víctimes, fins a l'extrem de l'embogida addicció, del seu invent: una sofisticada tecnologia els permet veure en una pantalla els somnis (amb els seus reguitzells infinit de records, obsessions, frustracions, desigs i visites d'ultratomba) que han covat durant la nit. Els límits entre la realitat de cada dia, inclosos els matisos inexplorables i misteriosos que també la conformen, i la ficció onírica, amb els seus llampecs de verisme, hi queda de sobte abolida, o, com diríem ara, el món virtual acaba per engolir-se les connexions analògiques del món real, la nit que es menja el dia. La droga els proporciona, en aparença, la possibilitat de reviure el passat, la sensació de recuperar-lo cada nit i cada dia, la il·lusió de l'etern retorn.

Comentàvem a classe la novel·la que els feia llegir aquell trimestre, Matar un rossinyol de Harper Lee. Per una d'aquelles circumval·lacions del discurs havíem arribat a l'exploració dels terrenys on realitat i ficció (o veritat i mentida) s'estremesclen de manera subtil per a la creació d'una història. Els deia que tot record, en especial els relatius a la infància, no deixa de ser al capdavall una cosa inventada, o reinventada; que a partir d'una certa edat les persones som conscients que en el relat d'un mateix intervenen factors que ja no sabem si pertanyen al món del viscut, al del somni o al de la simple invenció obstinada. Que hi ha coses en la memòria personal, els deia, que sobreviuen en algun lloc vague i difuminat, remot, que dubtem si van passar de veres o són mera ficció; que les oscil·lacions de memòria i oblit eren consubstancials al fet de viure; que les fronteres entre novel·la i història són arenes movedisses. «No ho heu experimentat mai encara en el terreny personal?», reblava.

Aquell alumne de batxillerat a qui sempre havia de demanar que es llevés els auriculars que solia portar a manera d'amulet o excrecència corporal, propietari d'una d'aquelles barbes serrades que abans només portaven les persones d'una certa edat, va ser l'únic a contestar-me amb la vehemència del desvagat: «Això us passa només als de la vostra generació». Superat el primer rampell d'estupor pel que vagament intuïa com un desficaci en to major (a l'escola se senten moltes bestieses), i passant per alt què volia dir «la vostra generació», vaig demanar-li que s'expliqués. I ho va fer: «Amb el whatsapp…». Vaig haver de continuar els punts suspensius mentalment: l'ús de les maquinetes i les xarxes socials impedeix les vel·leïtats de la memòria, anul·la la possibilitat de l'error o la incertesa, només has de prémer el botó per saber si una cosa és realitat o ficció, la imaginació és desterrada dels territoris íntims per anar a morir als tristos pantans de la literatura. Deixem-ho córrer. Sabia que aquella resposta impensada no seria subscrita per la majoria dels altres whatsappers, que si de veritat els donassen a triar entre la certesa incommovible dels seus aparells i la voluble reconstrucció de la pròpia memòria, no s'ho pensarien dues voltes. Però aquella falòrnia no ha deixat d'inquietar-me. Avui faig els 57 però l'estupidesa humana, fins la més innocent o merament simptomàtica, no deixa de sorprendre'm. I de preocupar-me com a símptoma.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 18 d'abril de 2015.]

[Una imatge de la pel·lícula Bis aus Ende des Welt.]

El cant dels ocells

Rotllar la primera cigarreta del dia, després del desdejuni, assegut a la porta de casa davant del jardí, és el ritual amb què comença la diària immersió en el món, aquest món d'Angus, a la costa oriental d'Escòcia. És l'hora en què, empesa per aquests primers dies d'un abril brillant, no gens cruel, i desacostumadament temperat, la terra es lleva els tels de boirina que el vent porta del mar i tot es desempereseix amb una parsimònia favorable a la contemplació dels mil matisos del despertar. És el quiet moviment amb què parla una naturalesa que sembla perfectament aliena a l'aldarull i les passions humanes. Arbres i flors i ocells són els actors principals de l'escena. En un parell de setmanes, amb canvis que són perceptibles dia a dia i fins d'hora en hora, l'estació haurà culminat aquest prodigi. Persèfone torna de l'Hades amb un ram de narcisos, que és precisament la flor que pinta de groc intens jardins, marges de camins i fins plantacions senceres que formen trenes daurades sobre els fons verd d'alguns tossals aquests dies a Angus. Per donar-hi moviment, dimensions aèries i melodia, hi ha els ocells, els grans intèrprets de la natura. N'hi ha els que volen alt, travessant el blau límpid del cel, còrvids de tota mena, àguiles i ocells de presa de vol sinuós, gavines, coloms i tudons, oques i ànecs multicolors, i els que es mouen ran de terra com els escandalosos faisans. Però hi ha els ocells petits, amics dels jardins, a la vista dels quals l'observador lamenta la seua ignorància ornitològica, perquè la mirada atenta enyora sempre el saber, com si només les paraules que anomenen les coses fossen la clau mestra que ens permet obrir-les. La cantadissa harmònica dels ocells menuts, pautada per mesurats silencis, regala la seua immensa varietat de tons i ritmes a les oïdes més dures, obstruïdes en el sord soroll urbà i la xerrameca prescindible. Aquest cant dels ocells, com els seus moviments gràcils i precisos i l'aleteig singular de cada espècie, és el contrapunt joiós, volàtil i lleuger, a la patètica grandiloqüència que massa sovint senyoreja la vida humana. O això li sembla a l'observador, no se sap per quina ancestral tendència a atorgar (impulsor nexe de les   paraules!) significats, potser fets a mida, al que en rigor no pot tenir-ne. Però els sentits s'amaren  d'aquest espectacle gratuït que recomença cada dia. I per una vegada almenys, amb això en té prou, i agraeix aquest cant dels ocells enmig de l'esclat de la natura, la tornada ritual de Persèfone, la vida elemental que és mesura de la bellesa.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 11 d'abril de 2015.]

Volar

No hi havíem tornat des del Cap d'Any de 2013, fa un any i tres mesos. El nostre vol a Glasgow ix d'Alacant, on arribem amb temps per fer un cafè i badar tranquil·lament fins a l'hora d'embarcar. Sobretot després de la tragèdia dels Alps, que encara cueja per tots els mitjans, és inevitable pensar en aquests casos, quan estàs a punt de pujar a l'avió, en luctuoses probabilitats. Per molt que les estadístiques són eloqüents quant a la seguretat dels vols aeris, la imaginació –més impulsada per la inèrcia d'haver d'omplir el tediós i ingrat, de vegades humiliant, temps de control d'equipatges i passatgers que no pas inspirada en pors serioses (en aquest cas faries bé t'estalviar-te el viatge)– sol anar-se'n per aquestes dreceres una mica pel·liculeres, sobretot quan d'un colp d'ull guaites que la passatgera que et precedeix en la fila té un bitllet per a… Düsseldorf! Molt s'ha insistit aquests dies en el denominat factor humà (que a mi sempre m'evoca la gran novel·la de Graham Green), menys controlable, sembla, que les sofisticades màquines amb què tal volta ens hem fet la vida més amable i segura. Queden lluny els temps en què un televisor recuperava la imatge a força de colps violents, com els que aplicàvem sobre l'esquena d'algú a qui preteníem ajudar a tossir, i la gimnàstica d'espentar motos i cotxes que tenien una accentuada propensió a aturar-se en el moment més inoportú. Sempre s'hi ha de comptar, clar, amb el factor humà, i en ambdós sentits de la direcció: la catàstrofe i la salvació. Però el que no s'acaba d'entendre, sobretot d'ençà que l'11S disparés la paranoia universal de l'alarma permanent i l'obsessió malaltissa i interessada per la seguretat, és que no hi hagués prevista una situació com la que l'avió alemany sinistrat ha posat tristament sobre la taula: algú es pot tancar a la cabina de comandament i fer una bogeria sense que ningú puga evitar-ho. Potser és veritat que la millor seguretat, la més eficaç, sol ser la més discreta i sigil·losa, que a més té la virtut de no alarmar inútilment el personal (el pànic és aliat perfecte del perill per provocar el cataclisme). Per això l'ostentació de les normes de control als aeroports tenen alguna cosa d'inquietant, són massa teatrals, com pensades per a un espectacle que no sempre tranquil·litza i que sovint provoca maldecaps innecessaris als passatgers. Siga com vulga, tenim tres hores de plàcida navegació fins a Glasgow i amb l'ajuda de la novel·la d'Emili Teixidor que estic rellegint, les vagues i habituals temences de l'avió van dissipant-se. Arribem a la capital escocesa enmig del seu oratge habitual en aquestes dates, fred, pluja i vent: fraternal abraç de les coses entranyables. I l'endemà es desperta de la mateixa manera, la qual cosa no ens priva (això podríem fer!) de passejar sota la pluja pels carrers del centre, una barreja fantàstica d'art victorià i edificiacions modernes destinades al furor de les botigues. La imaginació, però, va a la d'ella, ara excitada per la pluja i l'escenari que a bots i barrals dibuixa. Sort, em dic, que ací no va arribar la febre calatraviana: no haurien guanyat per a esvarades amb aquesta aigua. Visitem en un bot el GOMA, el museu d'art modern de la ciutat, que no ens proporciona la calor que buscàvem, amb permís de Gauguin, William Blake i Durer. Em ve al cap l'amic Rafa Xambó, que va estar-s'hi un any i que va tornar a València amb un grapat de bones cançons i unes pàgines delicioses per al seu dietari. I una vella xemeneia i el seu forn industrial que encara és dempeus a Alcoi, al llit del Serpis, i que fou forjada en aquesta ciutat fabril, esparpellada i canviant sota la pluja, com testimonia una placa sòlidament gravada en ferro i en anglès. I Álvaro de Campos, l'heterònim per a qui Fernando Pessoa va inventar uns estudis d'enginyeria a la vora del riu Clyde i una maleta sempre a punt per al viatge. Aquestes són les primeres impressions d'aquest nou vol a terres d'Escòcia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 4 d'abril de 2015.]