dissabte, 30 d’octubre de 2010

Camacho

Com una penèlope moderna, Josefina Samper, la companya de Marcelino Camacho des dels anys d'exili a Algèria, teixia per al seu home aquells suèters de coll alt i cremallera, quasi sempre jaspiats, que es van convertir en una de les icones més suggestives de la lluita per les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors. Al costat de la boina del Che i el puny tancat d'Angela Davis, el passamuntanyes del Comandant Marcos o el somriure de Mandela hi ha els cèlebres marcel·lins de llana amb què el veterà comunista que ens acaba de deixar va resistir el dur hivern de les presons franquistes i els freds que amb més o menys intensitat han continuat assotant després. A diferència de l'heroi homèric Camacho no fou rei de cap Ítaca, sinó obrer ferroviari, ni la seua dona teixia a fi d'aplacar l'ansietat amb què els pretendents es disputaven el llit i la hisenda de l'absent. A Camacho, i els homes i dones que amb ell van preservar el caliu mig colgat entre les cendres de la derrota del sindicalisme ibèric i el somni republicà, li va correspondre liderar una odissea que potser no té encara la pàtina de la gran literatura però sí la profunditat moral dels exemples destinats a perdurar en els plecs més resistents de la memòria col·lectiva. La integritat humana que representen la fidelitat a uns ideals i la senzillesa d'una vida austera simbolitzades en els suèters de coll alt i cremallera casen malament amb allò en què va convertint-se la seua herència sindicalista, sovint presa en els tentacles de l'excés burocràtic i pentinada amb el glamour de la despolitització i els arreglets a mida. Recordant-lo vestit amb aquella peça amb què combatia els freds, en els temps d'ara tan mancats de lírica, un no deixa de sorprendre's davant la idea que el poderós moviment social que Camacho va liderar s'alcés des de l'esfera íntima del conciliàbul al voltant d'una humil taula de braser o en la penombra humida d'una cel·la de Carabanchel. Hi ha molt més, és clar: en primer lloc la paraula, en el castellà eixut i precís de Sòria, la mirada plena de tendresa i el perfil d'uns llavis fins. I les mans suaus, que no semblen d'obrer, una fermesa que desdiria l'aparent fragilitat d'un cos que, malgrat tot, ha estat 92 anys dempeus. I un gran buit des d'on l'esquerres han de reiventar-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 d'octubre de 2010.

1 comentari:

  1. Malauradament, el sindicalista modern calça vestit de cartró i creu que l'actual model econòmic té sortida. Malauradament, el modern sindicalista és massa modern per a reinventar-se.

    ResponElimina