divendres, 1 d’octubre de 2010

L'endemà

Com a colofó a la vaga general, una multitud (que governs, sindicats i mitjans de comunicació especulen amb els seus càlculs) va envair el centre de València. Veure tanta gent dissipava la sensació de normalitat, si per tal s'entén la rutina diària, que havíem tingut al llarg de la jornada. Una vaga general, em dic, no s'improvisa, ni tan sols amb mesos d'escalfament previ: forma part d'una cultura de la solidaritat que a penes il·lumina ja algun racó de la memòria col·lectiva. Ignore si la resposta dels treballadors fou un èxit o un fracàs ni si aconseguirà posar fre a una reforma laboral que, com sol passar en temps de crisi governats per la socialdemocràcia, lesiona greument els seus drets i blinda els interessos del gran capital. Els sindicats, amb les honroses excepcions que convinga, fa temps que llauren fora dels camps del combat ideològic i polític, més atents als beneficis gremials i la satisfacció dels propis afiliats que a l'elaboració d'alternatives globals contra el desordre capitalista, que hauria de ser la raó última de la seua existència. Engreixar la maquinària burocràtica en què la majoria d'ells s'ha convertit només es pot fer, a compte de generoses subvencions ara retallades, quan es renuncia a la perspectiva política (fins i tot antipolítica) de la lluita sindical i es deixa el camp franc perquè la dreta hi sembre la llavor que un colp germinada s'estén com la mala brossa: el ciutadà-treballador empeltat en simple consumidor. Per això en un dia de vaga general, i en nom de la llibertat que a l'ordre convé, és tan normal anar de botigues o fer unes cerveses, pujar en metro o comprar la premsa. Excepte entre els irredempts cenetistes, la marxa dels treballadors era tan inòcua com ho són les manifestacions a casa nostra, sense veus ni consignes, com si amb tot el que el PP ha estafat no s'haguessen pogut crear milers de treballs, com si la febre de la rajola no s'hagués engolit tanta mà d'obra (precària i barata, d'això no fou culpable Zapatero), com si la destrucció de la xarxa productiva del país no anés amb la classe treballadora. La manifestació, per Sant Vicent, va passar davant d'una sabateria que lluïa el següent rètol: “Zapatería contra la crisis”. No va ser l'única ironia del dia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'octubre de 2010.

2 comentaris:

  1. Era "Zapaterïas anticrisis". Tinc la foto.

    ResponElimina
  2. Memòria col·lectiva? Solidaritat?... Hem fet una vaga -almenys un grapat de gent- molt més preocupats, crec, per la precarietat i la desafecció cap a determinades capes socials que pel nostre particular futur -que també. Em preocupa seriosament el jovent, tot i que no tinc fills. I tanmateix, la major part d'aquesta gent que hi deuria amoïnar-se passa soberanament. Què hi farem? El miratge dels diners ha guanyat la batalla i potser la guerra. Sempre s'ha venut la gent amb la mateixa docilitat? Potser nosaltres fa 30 anys amb els nostres ideals no aconseguirem res de nou però almenys molestaven amb la paraula. Ara, els anti-sistema ho fan amb la violència: pas endavant o endarrere? La veritat: no ho sé.

    ResponElimina