dijous, 4 de novembre de 2010

Contra la marea negra

Fa un any un grup d'espontanis va convocar per internet una manifestació a València contra la marea negra que ja s'estenia amb els primers abocaments de xapapote del petrolier Gürtel. La manifestació, amb el suport tímid de les atònites esquerres amb denominació d'origen, fou un èxit i va omplir de gom a gom la mateixa plaça de la Mare de Déu que ara Rita Barberà vol reservar per al culte nacionalcatòlic i altres actes apolítics de propaganda del partit, la casta i la ideologia de l'alcaldessa. A la flota, que ja comptava amb el vaixell insígnia de Fabra, va afegir-se després Brugal per contaminar les aigües alacantines: que no es diga que en totes les províncies (del llatí prouincia: territori conquerit) valencianes no respirem la mateixa fetor nauseabunda. L'estat de degradació de la democràcia valenciana és ja d'una magnitud sense precedents. Fins i tot l'expert Blasco, avesat a solcar les mars més tèrboles enmig de vendavals i corrents contraris, hi ha contribuït amb tones de combustible a compte de la vidriola del dòmund solidari. Això sí és postular!
Em pregunte, doncs, com és que ningú no ha tornat a convocar el que queda de ciutadania (més de la que ells volen i diuen) per protestar al carrer. Em pregunte per què, més enllà de la meritòria labor de Mònica Oltra o Ángel Luna al parlament invisibilitzat, les esquerres no fan de la lluita per la regeneració democràtica del país la bandera prioritària de l'hora present.
Perplexos davant les reiterades majories que les enquestes vaticinen al PP, ens movem en cercle viciós pensant que el menfotisme valencià no té remei, que el verí de la indiferència no coneix antídot. Mentre els teòrics digereixen la profunditat de la desfeta i en busquen la causa en la porta mal tancada de la transició, en el fenomen neofeixista del blaverisme, en la continuïtat sanguínia del franquisme o en el triomf del capitalisme d'arrel més mafiosa, mai no havíem tingut davant dels nassos, en la recent història valenciana, una causa comuna més clara, un estat d'emergència tan evident. Els càlculs electorals, la revolució o la independència hauran d'esperar mentre siguem governats per una colla de tramposos sense escrúpols. El carrer és l'únic escenari on es pot representar la resistència civil.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 de novembre de 2010.

1 comentari:

  1. La regeneració democràtica queda aparcada perquè no pensen que siga necessària. Creuen que havent dispositius democràtics, malgrat la seua inoperància, ja els està bé. Que les majories absolutes s'entenen com a carta blanca per als pitjors gestos feixistes… sempre els podeu denunciar, qui us ho impedeix? Ah!, les represàlies. Denuncieu-les, alhora. Ah!, la persecució. Denuncieu-la… Etcètera. I amb el fuet de la crisi -consentida i provocada, i que també els està més que bé- menen el ramat. Bé, amb el fuet i uns quant gossos d'atura, és clar.

    ResponElimina