dissabte, 13 de novembre de 2010

Pastar fang de realitat

Diu J. J. Millás que una de les claus de la seua escriptura, tant si flueix pel riu de la novel·la com si es precipita en el torrent d'una columna, consisteix a mirar la realitat com si fos un somni, i el somni com si fos realitat. La porta que comunica els dos mons és, ve a dir-nos, tan fràgil com la matèria fònica de les paraules, usades sovint com a falsos antònims on vivim com si fossen estances diferents d'una casa on mai no estem segurs de trobar-nos en un lloc o en altre. La feina de l'escriptor prova, en cada traç, la solidesa dels mots desgastats per la rutina, la convenció, l'engany, la mala bava o la peresa, per així obrir portes a una visió nova de les coses. El joc entre realitat i somni (o ficció) és a la base de qualsevol experiència literària, però pocs escriptors són capaços de vorejar aquestes arenes movedisses sense perdre la compostura desvelant el que amaguen les aparences i desmuntant les certituds més fermes (en primer lloc les pròpies). Vista al detall o en panoràmica la realitat política valenciana (si tal cosa existeix) fa tota la pinta de ser un somni, o més estrictament un malson. Al contrari que Millás els valencians continuem pensant que una cosa és el somni i una altra la realitat, i com que la política de les autoritats desautoritzades, projectada en la pantalla mediàtica, es troba tan lluny del trellat que més o menys exigim a les nostres vides, l'acceptem resignadament com una cosa que no s'entén, com el somni, o que potser s'entén massa. Il·lustrem-ho amb l'enèsim exemple, que encara cueja. El president desnonat, responsable màxim de la fallida autonòmica, l'estrepitós fracàs dels parcs temàtics (la tia Elisa li hauria dit, tan expressiva: “¡Qué temosito eres, niño!”) i el fum de canyot d'espectacles injustificables, i l'alcaldessa que li va fer de copilot (o es diu copilota?) en aquell passeig en Ferrari, han tornat d'Itàlia amb una fórmula d'ensomni per recórrer les devastades carreteres de la realitat, si tal cosa existeix i no és només un mal somni: parc temàtic amb carrosseria de luxe! No, no pot tractar-se sinó d'una altra confusió entre realitat i somni que requeriria l'experta ploma de Millás. Però somni o realitat, endevinen qui pagarà la factura? Pel bé dels nostres somnis hauríem d'enviar-los a pastar fang de realitat.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 de novembre de 2010.

1 comentari:

  1. Avui mateix, llig a El País que un tal Calabuig, diu: "si el parque de Ferrari genera empleo merece ser estudiado… No me opongo previamente" La mare que els va parir, però què collons tenen al cap? Aquesta és l'alternativa al PP? Ho tenim clar, Manel, ho tenim clar.

    ResponElimina