dissabte, 12 de febrer de 2011

La plaça

Hi ha vegades en què una petita espurna és capaç d'encendre un foc colossal, però per a això cal que es donen una sèrie de circumstàncies que poden semblar a simple vista irrellevants, com ara l'aspecte de la llenya. Poc devia sospitar Mohamed Bouazizi, el jove tunisià que es va immolar el 17 de desembre en un rapell desesperat de resistència contra l'abús de poder (parella de mots massa sovint convertits en sinistra redundància), que el seu salt mortal encendria la revolta que va prendre a Tunísia i ja s'estén per bona part del món àrab des de l'epicentre de la plaça cairota de Tahrir. Si hagués pogut preveure que la llenya era prou seca, s'hauria estimat més continuar viu ajudant a prosperar la flama i alçant les llambordes de les places sota les quals joves i no tan joves del Magrib busquen la senzilla i difícil platja de la dignitat. Quants mohameds han cremat debades i resten oblidats en els fossars de la història? Què se'n deu haver fet, d'aquell estudiant que es va posar davant el carro de combat en la cèlebre foto de la revolta ofegada de Tiananmen? Les revolucions democràtiques (una altra parella de redundància no tan reconeguda) sucumbeixen o s'inventen en les places, espais on conflueixen els camins de la història perquè s'escampen les paraules que reclamen llibertat o deixen cicatrius sobre l'asfalt els paquiderms armats amb què el poder sol guanyar totes les batalles. De Tiananmen a Tahrir, de la memòria de la derrota a l'esperança que encara està alimentant-se en cada crit, i la casual ironia dels noms, Porta de la Pau Celestial, on van a raure els assassinats impunes, L'Alliberament, on els egipcis estan escrivint present i futur sobre papirs tan antics com el desig d'una vida digna. De la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco a la de la Bastilla, del Zócalo zapatista a Djemà-el-Fna, on les multituds es concentren i dispersen i tramen els grans relats, àgora i fòrum, llocs tan oberts que escapen al control de ràdars, satèl·lits, detectors de metalls, centrals d'espionatge, despatxos blindats, estadístiques i previsions meteorològiques sobre l'estat anímic dels pobles. Alleuja pensar que el demà és sempre una pàgina en blanc esperant ser escrita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de febrer de 2011.


1 comentari:

  1. Tan de bo tinguen una mica de sort i celebren ben aviat eleccions democràtiques, a ser possible. Pel que toca a casa nostra, com no ens agafe una mena de síndrome de trasllat de la geperudeta no omplirem plaça ni equivocant-nos.

    ResponElimina