dijous, 17 de febrer de 2011

A l'altra banda de les muralles

Miquel Martínez, Ravals de l’alegria. XLIII Premi de Poesia Ausiàs March. Edicions 62 · Empúries. Poesia, 103. Barcelona, 2005.
· · ·
Tercer poemari de l’autor de la Vila Joiosa (1959), després de Claus de retorn (Institut Juan Gil-Albert, Alacant 1987) i Llibre de família (Tres i Quatre, València 1997). La incursió per aquests territoris extramurs de Miquel Martínez ens brinda la possibilitat de descobrir una veu poètica poderosa que coneixíem molt parcialment gràcies a les seues col·laboracions en obres col·lectives com Homenatge als trobadors (1989), Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer (2003), Jocs florals a Cavanilles (2005) i, sobretot, pels quinze poemes, la majoria del segon llibre, aplegats en l’edició Divendres de poesia 2004 que l’Ajuntament de Sagunt va publicar l’any passat. Els fruits literaris del nostre autor es completen amb una narració per a infants i tres novel·les.
Ens trobem, doncs, davant una obra poètica que avança molt a poc a poc, sedimentada en llargs parèntesis (deu i vuit anys) de silenci editorial, aliena a les presses de tants llibres prematurs i prescindibles com adornen el paisatge poètic valencià. No ens ha de sorprendre, doncs, trobar en Ravals de l’alegria un llibre plenament madur, contorbador, autèntic, d’una alta exigència ètica i formal. A contracorrent d’algunes de les línies que han presidit la poesia valenciana de les darreres dècades, en la de Miquel Martínez no hi ha concessions a preciosismes balders o jocs més o menys gratuïts de llenguatge. La seua és una poesia d’una gran tensió emocional, que s’acara a les preguntes fonamentals que tot poeta honest ha de formular-se, i per això defuig deliberadament l’alegria fàcil, l’estupidesa dels camins rectes. L’home-poeta és conscient que per posar el dit a les nafres de la vida ha d’allunyar-se de la ciutat-amada, ha d’habitar l’espai marginal de la pròpia llibertat, els seus ravals, i fer-se “vulnerable en el port dels homes lliures”. En la soledat brolla el diàleg que són els poemes, amb el pare mort, amb els paisatges de la infància (magníficament evocats en poemes com el 16 i el 17), amb els tresors dels records i les pèrdues irremeiables.
La de Miquel Martínez és una poesia discursiva, elegíaca, profunda, un riu que s’alimenta de les fonts de la quotidianitat, que reivindica la veritat i renega dels miratges consoladors i que deu molt a la poesia d’arrel anglosaxona, a través sobretot dels ecos de Gabriel Ferrater: “Que m’estimes, no depén de mi. / Per estimar-te, ja no et necessite” (29). Una poesia que indaga, pregunta i mostra tanta ferida en carn viva no podia conformar-se amb els guanys dubtosos de les veritats a mitges o les mitges mentides. Per això el seu terreny predilecte és el de la paradoxa, el dels matisos de la llum, amb versos que atenyen sovint la contundència de l’aforisme (“Heu vist els inferns de la terra promesa?”. “Si enyores els aplaudiments, et creixeran ales d’arena”. “Qui invoque la Història, rebrà l’oblit”, 32). La felicitat és una forma d’amnèsia, i el dolor, identitat irrenunciable de l’home. Ravals de l’alegria s’ha d’assaborir a pleret, amb un llapis a la mà per subratllar cada esclat. Aquests barris s’han de recórrer en silenci i en totes les direccions possibles: tants són els sentits que el solquen i a què l’experta mà del poeta empeny.

Publicat a Saó núm. 303, febrer de 2006


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada