dimarts, 10 de maig de 2011

El temps guanyat

Isidre Martínez Marzo, Hostes. Premi Carles Riba 2005. “Els Llibres de l’Óssa Menor” 279, Edicions Proa, Barcelona, 2006. Pròleg d’Enric Sòria.

· · ·
Concentració per eliminació d’allò superflu, plens de rigor, vitalistes en una reflexió serena, els poemes d’Hostes testimonien el bon moment de les relacions que l’autor manté amb la poesia i ens fan sentir la plenitud d’una veu actual imprescindible.
· · ·
El poemari d’Isidre Martínez Marzo (València, 1964), novè des de La casa perduda de fa vint anys, podia anomenar-se precisament La casa guanyada i cap porta de l’edifici no xerricaria ni cap lector atent no s’estranyaria davant l’anunci. De la mateixa manera trobarà pertinent que l’autor haja triat el d’Hostes a partir del poema de Vinyoli que obri el llibre. Fa la impressió, doncs, que l’autor tanca ací un llarg cicle, poètic i vital (si la distinció té algun sentit en aquest cas). Donant per bona una opció que sorteja l’excés d’explicitud o l’abús reiteratiu, Hostes s’inscriu en un camp de significacions que remet a l’inici d’una de les aventures més fructíferes del panorama poètic i que suggereix, per relació amb altres títols de l’autor (Inici de les hores o L’altre encara, per exemple), una ben travada unitat de conjunt. La solidesa del material poètic que conté la proposta d’Isidre Martínez és una invitació irrefusable a revisitar l’obra del nostre poeta per escandir en profunditat els sentits del poema que es rescriu tothora i que conforma el rovell de l’ou de la seua trajectòria poètica. Hi ha camins que hom recorre a salts, sense girar els ulls enrere, i n’hi ha que en cada passa concentren el sentit de tot el viatge i on la mirada es resumeix en equilibri d’horitzons i el temps, sempre nou i sempre vell, es resol a cada instant. Fill d’aquesta tensió, el poema verbalitza llavors l’estat de consciència del poeta en el seu esdevenir, allò viscut unit a allò que es viu i al que es projecta en la llum de cada dia. Aquests són els camins que transita l’Isidre.
Amb tot i que Hostes conté la idea de casa, assistim ara a un desplaçament de continent a contingut, d’objecte a subjecte, i a una obertura de significacions que ens porta a la transitorietat, a la multiplicitat dels espais habitats. El poeta és en primer lloc hoste de si mateix, company de l’altre sempre escàpol, com suggereix Vinyoli, i és hoste del cos amat, hoste del temps, de la vida i la natura, hoste d’una nova casa guanyada, la de l’amor, la de la plenitud, la del cant afirmatiu. El llibre traça un itinerari que les cites d’Amikhai i Homer divideixen en tres parts (14, 14 i 12 poemes), amb predomini del decasíl·lab blanc d’impecable factura. La primera dibuixa l’escenari de la casa guanyada davant la mar de Dénia. Són moviments de contemplació d’instants en plenitud, bells en el trànsit, pautats per la serenitat d’una veu i un pensament poètic que sap que només la reflexió pot traure tot el suc a allò que és viu i no desbaratar, per cap excés, la fràgil bellesa de les coses. Els poemes parlen de l’estada amable de l’hoste a la casa on sempre tornarà, d’”aquesta sort / d’estar amant i no saber per què / el temps no ofèn”. La segona part és un retorn a la ciutat, a la casa perduda, que té, per contrast, el sabor d’un comiat, un interludi cap al moviment final, en què “Morint / torna l’hoste de l’illa abandonada” i “palpita l’esperança de tenir / redós i llar quan tot ja s’ha perdut”. La memòria personal apama la pèrdua per assumir plenament el valor d’allò que es guanya. Tal és el sentit de l’hoste que malda, fidelment, per escriure l’espai del trànsit de l’instant, obert en la seua infinitud. Per a satisfacció del bon lector, hoste amatent de pàgines essencials.
Publicat a Saó, núm. 311, novembre 2006.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada