dilluns, 2 de maig de 2011

Paisatge sentit

Antoni Ferrer, La dansa de les hores. Perifèric Poesia, núm. 7. Catarroja 2006.
· · ·
Des de la seua estrena amb Partitura laberint (1984) Antoni Ferrer ha anat bastint una de les obres més sòlides de la poesia catalana actual. Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), Cant espiritual (1992), Pietà (1993) i Cant temporal (2000) són les altres estances d’aquest casal lluminós que el lector pot visitar.

· · ·
Antoni Ferrer és una veu singular, un poeta imprescindible en el panorama actual de les nostres lletres. Lliure de les entremaliadures de l’edat juvenil, va estalviar al lector titubejos i solsides des del primer llibre, que ja presentava una factura impecable i on cantava la quaranta en anys i qualitat poètica. Aquell poemari i els altres que anaren confirmant la solidesa i profunditat de la proposta, com més anava més extraordinària, contribuïren bona cosa a oxigenar les aigües estantisses de la nostra lírica, a desbordar-les en sallents vertiginosos i fer-les fluir per camps impensats aleshores. Sol i sense escola, discretament, a penes audible –i només per als d’oïda més atenta– en el fòrum irrepetible de les nits d’Arana. Com sol passar amb les veus autèntiques, emmudida pel soroll de l’efímer i amagada per flaixos de capelletes. No només incorporava a la poesia d’ací l’alè metafísic i la temàtica religiosa, des dels territoris marginals d’una espiritualitat contestatària i personalíssima; ho feia, a més –parlem de poesia– amb una cura rigorosa del llenguatge i l’estructura, elegint amb zel la forma adient a cada proposta, fonent el ja per sempre, i per la gràcia del poema, indestriable. Agrimensors experts haurien d’amidar amb paciència els camps fertilitzats per la poesia de l’Antoni Ferrer. Mentrestant, aventurem que el talent d’aquest poeta té molt a veure amb el profund coneixement dels clàssics i del llibre dels llibres, de les entranyes de la música, de la ductilitat d’una llengua sotmesa a les pautes del ritme, poada de les fonts recòndites de la vida rural i posada al dia del món que ens toca viure. Però sobretot amb la mirada oberta a aquest món, tant el proper, personal i tangible com el que ens arriba de lluny, esgarrifós, amb cada cataclisme: el món de l’home. Mirada compassiva, cant solidari sense tics ni ganyotes, quan és espiritual aixeca plànols de la ciutat de l’esperança, quan és temporal es converteix en clamor dels vençuts, en un dels testimoniatges poètics més corprenedors contra totes les formes de la barbàrie.
La dansa de les hores té la saviesa concentrada dels llibres anteriors, més el guany de la senzillesa en equilibri, com una poesia concebuda per caminar ran de terra de records d’experiències passades, a la seua Costera, o d’algun viatge per Extremadura. Antoni Ferrer, després d’aquell immens Cant temporal, s’ha detingut per contemplar amb calma el paisatge de la infantesa, pautar el pas de les hores i pintar al natural amb pinzellades imperibles. L’epicentre del nou treball, els Vint-i-quatre juejus de la Costera, són poemes sarzits amb veus diverses (algunes d’ofegades en el riu de la història, com la del moro) on Ferrer vessa el jueju de la tradició xinesa a la forma del quartet de versos alexandrins assonantats i femenins. El resultat de la maniobra és impecable. Preserva el rovellet de l’ou de la lírica oriental (ja universal: fixació del trànsit, pàlpit immobilitzat de la dansa, quietud en moviment, concentració del pensament en la lleugeresa del mot) per transmetre’ns la bellesa del paisatge, les feines del camp, les mans de l’avi, les fires d’agost, trens i topònims sonors del país… I la seua subtilitat homenatjada en versos com aquest: “Un caqui. Com la brisa sedosa d’un quimono”. Un tren d’evocacions, una festa dels sentits, que el bon lector farà bé de no perdre’s. 

Publicat a Saó núm. 310, octubre de 2006.

                          Antoni Ferrer, voltat de xiquets, en el recital solidari amb El Cabanyal de 2007 
[foto de B. Mezquita].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada