dilluns, 6 de juny de 2011

Brasquer sota la cendra

Rafael Català, Cant de manobre. Llibres de L’Aljamia, 12, Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol 2006.
· · ·
L’autor fa amb aquest llibre un pas important en la seua trajectòria poètica. Poemes de saviesa, de plenitud vital i expressiva, el poeta hi ha eixamplat el cercle dels seus nuclis primigenis cap a terrenys que l’obren a fructíferes incursions poètiques.
· · ·
La meritòria tasca dels Llibres de L’Aljamia no es veu dissortadament acompanyada de la difusió normal en llibreries. El lector interessat en el volum que avui ressenyem farà bé d’adreçar-se als editors per sol·licitar-ne el seu exemplar (Castelló, 12-7ª. 46138 Rafelbunyol). Ni telèfon ni correu electrònic: el plaer de la poesia es cobra sovint aquests tributs. La lectura de Cant de manobre de Rafael Català (Sagunt, 1944), poeta que es mereix tota la nostra atenció, el rescabalarà amb escreix d’aquestes peripècies.
Català és –en l’àmbit de l’edició, que no en el de la dedicació apassionada i constant a l’escriptura– poeta tardà en comparació amb la mitjana d’edat en què hom sol publicar els primers treballs en aquest i altres rodals literaris. Probablement perquè la seua matèria poètica és filla radical del dubte i perquè, en conseqüència, s’hi ha aplicat amb un grau d’exigència inusual que li ha estalviat, almenys, els vicis de la pressa i la incontinència. Unit a la revista Abalorio des dels inicis, hi publicaria el 1985  la separata Destrucció de la paraula o inici del silenci?, a què seguirien la carpeta Inventari, en col·laboració amb el també poeta i artista plàstic Manuel Bellver, el 1986, i el poemari Les despulles del somni, de 1987. Amb Epíleg (2001, premi Jaume Bru i Vidal) i L’amarga puresa del do (2004) més aquest Cant de manobre, Rafael Català sembla haver trencat els maleficis del silenci editorial i endinsar-se decididament pels viaranys de la seua creació poètica.
Els poemes de Cant de manobre, en sintonia amb la producció poètica anterior, són construccions de llarga cadència que giren, amb matisos i variants, al voltant d’uns eixos temàtics ben definits: la meditació metapoètica, el pas del temps, la memòria i l’oblit, l’amarguesa de viure, el silenci i la mort, la contemplació del paisatge, entre d’altres. Dividit en tres parts, ocupen les reflexions sobre el sentit i naturalesa de la pròpia escriptura els 14 primers poemes, amb un intent de conciliar la necessitat íntima de l’expressió poètica, indissolublement lligada a la biografia del poeta i presentada, malgrat la reiterada desconfiança envers la paraula com a mitjà per atènyer “el misteri”, sota un caràcter salvífic, amb la de “fer-se oir”, és a dir, la de poder contribuir a la perfectibilitat del món. A la segona part, dividida en 11 peces, el poeta se centra principalment en la naturalesa efímera i transitòria de la vida, amb poemes fonamentals per entendre’n l’entrellat com “Sota la cendra”, “Domi manere convenit felicibus” o “Temps de barbàrie”. Per fi, a la tercera part, la més extensa amb 21 poemes, el lector assisteix a un desplegament temàtic que deixa el material obert a futures indagacions, amb l’accent posat en un to més marcadament moral i la recreació, per exemple, del símbol de “l’àgora” com a espai a ocupar per contrabalançar el silenci (actitud vital i refugi) i l’expressió de la necessitat de recuperar el somni i la utopia: “No temes els fracassos / i públicament confessa a l’àgora / desistiments dolorosos; / desemmascara l’opressor / i seràs lliure. / Fes del poema / veu interior / d’una esperança que ell proclama”. El moviment del pensament poètic s’ha resolt, per una vegada en aquesta poesia essencialment desolada, en un sentit positiu, en una actitud combativa. En la reescriptura del mateix poema en què sovint consisteix la pràctica poètica Rafael Català ha aconseguit amb aquest treball transgredir els propis límits. La porta s’ha obert generosament i la casa s’ha omplert d’una llum diàfana.


Publicat a Saó núm. 313, gener de 2007.



                                         Rafael Català (a l'esquerra de la imatge) i Manolo Bellver.
                                         Fotografia extreta del bloc Els papers de can Perla de Manel Alonso.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada