dilluns, 27 de juny de 2011

Una pàtria més digna

Ponç Pons, Nura. Poesia dels Quaderns Crema, 57, Barcelona, 2006.
· · ·
Nura és el nom preindoeuropeu amb què fou coneguda l’illa de Menorca. Joan Coromines vincula aquest topònim amb els nurags (talaiots) sards i amb norai o amarrador d’embarcacions. Un títol, doncs, ben adient per a aquesta elegia menorquina.
· · ·
Conegut entre el públic valencià sobretot pel seu magnífic treball Pessoanes (Premi Alfons el Magnànim, Bromera 2003), el llibre que avui comentem de Ponç Pons és de producció anterior, de 2001. De fet, amb el títol Tractat d’enyor, fou premiat en 2002 als Jocs Florals de Barcelona. La contingüitat en el temps d’ambdós treballs del poeta menorquí (Alaior 1956) –avatars editorials a banda– explicaria en part l’íntima connexió temàtica, formal i de to que presenten, més explícita del que sol ser habitual en l’obra d’escriptors de veu ja consolidada. En les “cartes” al seu admirat i assumit (fins a l’extrem d’haver-ne construït un altre veritable heterònim) Fernando Pessoa, interlocutor mut i omnipresent d’aquella proposta, ja apareixen molts dels temes i estratègies poètiques de Nura. O a l’inrevés, en una sèrie de correspondències gràcies a les quals no costa gens d’entendre la identificació que el declarat illòman menorquí practica com a joc literari (no cal dir que profundament seriós) amb el solitari de la baixa Lisboa. A Nura, tanmateix, la xarxa de citacions, homenatges i assumpcions d’altres veus és molt més atapeïda i diversa. I en tots dos, la immersió en cos i ànima en la literatura (també en la literatura de la literatura) com a alternativa personal a les futilitats i mesquineses del món, una mica a la manera de Caeiro (“Ser poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d’estar sol”) i de Reis (“Seu al sol. Abdica / i sigues rei de tu mateix”), dos dels heterònims majors del gran poeta portuguès. Per això aquesta síntesi de l’escriviure que Ponç Pons flexiona en molts poemes i que ja coneixíem, en castellà, de la mà de Martín Pacheco, que la fa servir des de fa anys en la seua columna setmanal al diari Levante.
El llarg poema unitari de Nura, dividit en set seccions, és un cant de rebel·lia i homenatge, una elegia i alhora una esperança. Bastit amb els records d’infantesa que contrapunten un present de destrucció de Menorca (“paradís massacrat” que en tantíssims aspectes recorda el metòdic anorreament del país dels valencians), amb la llengua “que el temps ha posat de genolls”, els seus versos dodecasíl·labs conformen una mena de “mandala / una forma de crit un intent d’oració”, un torrent d’imatges i pensaments que apunten al voraviu de la consciència i la sensibilitat del lector. I quasibé un manifest, literari i vital, escrit a rajaploma i d’una contundència lapidària, que combina amb saviesa l’afirmació més directa amb l’interrogant més punyent. Així, no cal dir-ho, Menorca és el món sencer com l’home és tots els homes, no per simple extrapolació de plans sinó per la presència insistent d’una variadíssima toponímia i antroponímia i per la manera com s’hi explicita l’horror universal de la destrucció. Nura se situa brillantment entre aquelles propostes poètiques més coratjoses que en els darrers temps malden per superar els malentesos sobre el compromís en literatura i denuncien l’opacitat baldera de les torres d’ivori (aquells “textilistes” de “Teoria de l’absència”). Un magnífic poema en temps de misèria, un rearmament ètic i estètic per a tots aquells que encara creuen que estimar no és una passió inútil, que escriviure és un acte de fe llibertari i que entre tots podem fer del futur una pàtria més digna.

Publicat a Saó núm. 314, febrer de 2007.

                                            Imatge presa de la revista digital Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada