dimecres, 15 de juny de 2011

Ser mirada

Anna Montero, Teranyines. XLVIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia i Premi de la Crítica Catalana 2010 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Edicions 62, poesia núm. 139, Barcelona, novembre de 2010.
· · ·
D'ençà que publiqués Polsim de lluna en 1983, la poesia d'Anna Montero (Logronyo, 1954) ha anat filant amb paciència i saviesa una de les propostes poètiques més sòlides de l'actual panorama literari en català i que fins a l'edició de Teranyines es complementa amb altres cinc títols: Arbres de l'exili (1988), La meitat fosca (1994), Com si tornés d'enlloc (1999), Serenitat de cercles (2004) i El pes de la llum (2007). Si en el punt d'arrancada d'aquest itinerari Anna Montero assumia amb naturalitat el poderós influx de Maria-Mercè Marçal, visible fins i tot en el títol del primer llibre, llegint Teranyines tenim la sensació que el mestratge de la poeta d'Ivars d'Urgell s'ha convertit amb el pas dels anys en una font inesgotable de motius per al diàleg i els jocs de referències literàries que es despleguen en cites (“parla'm encara i més” del primer poema), homenatges (al poema “la passió” de la mirada o la paraula) i manlleus incorporats al propi discurs (aquell eco de La germana, l'estrangera marçalià que sona en el poema “la mirada de diane arbus”: “de la mirada de la germana, / la muda, l'assassina”). No és gens estrany que la poeta valenciana subratlle el mestratge d'una de les veus de la poesia catalana més poderoses de tots els temps (especialment fecund en molta de la poesia feta per dones) però tampoc no és gaire freqüent la constància i fidelitat amb què aquest reconeixement és reconegut pels autors, sobretot quan el deixeble ja ha esdevingut mestre en l'art de la paraula, que és precisament quan la influència, com hem dit, s'ha transformat en diàleg amb l'obra predecessora.
Però el treball d'Anna Montero ha anat avançant sense estridències ni trencaments bruscos, amb plena confiança en els recursos expressius i una fidelitat que enfonsa les seues arrels en la memòria. Potser la seua poesia ha anat depurant-se, fent-se més límpida diríem, i deixant pel camí algunes adherències innecessàries (com solen fer els poetes més exigents amb el propi ofici), i ho ha fet mantenint intactes les constants poètiques inicials: el poema com a diàleg amb l'altre i amb un mateix, l'economia de recursos que respecta els límits del silenci, el solatge d'unes paraules essencials, la consciència del propi cos, la dicció serena i equilibrada… El resultat, no cal dir-ho, és una proposta profundament coherent vista en el seu conjunt i en l'acoblament intern de cada peça.
El present volum insisteix, per exemple, en el tema de la mirada, paraula que hem triat precisament per titular aquest comentari i que proposem d'interpretar, en coherència amb el poemari d'Anna Montero, en almenys un doble vessant: el que identificaria el ser amb la mirada i la reciprocitat que  aquest acte ací reclama i que tan bé s'expressa en el poema inicial del llibre. No podríem esgotar en aquestes poques línies la multiplicitat de sentits a què ens acara una paraula clau de Teranyines (amb els seus correlats ulls, esguard, mirall, llum o paraula), i menys si intentàvem una mínima aproximació al desenvolupament del tema en la tradició poètica. Apuntem almenys el que aquest i els altres llibres de Montero tenen també de diàleg intern amb el seu company, l'escriptor i poeta Vicent Alonso, un diàleg ple de cercles i mirades (Cercles de la mirada, de Vicent Alonso, 1998) i que en Teranyines s'enriqueix amb l'aparició d'una Medea (en el poema homònim) que remet a Jasó i els Argonautes i, és clar, a Del clam de Jasó (2002) del mateix Alonso.
El poemari apareix dividit, després del poema inicial ja al·ludit, en tres seccions: focs, on abunden els poemes inspirats en personatges, sobretot femenins, i motius clàssics (Eurídice, Antígona, Ulisses, Safo, Clitemnestra i Medea) i que té el seu epicentre en el tema de la passió amorosa; la mirada o la paraula, on es fan més palesos el pas del temps, la decrepitud i la mort; i la por, amb quatre poemes, els dos darrers dels quals, “[resposta pòstuma a valdemar gris]” (continuació del diàleg poètic amb l'altre anomenat ací valdemar) i “la por”, són d'una desacostumada extensió, amb una intensitat molt ben mesurada, en l'obra d'Anna Montero. Reproduïm, per acabar, el poema que dóna títol al conjunt i que es troba a la primera secció: “esperem. / asseguts en un banc / polit pel frec de tots / els qui esperen cada dia. / tu mires el buit i jo et mire mirar. / i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l'un a l'altre / i al buit”. Una proposta vivificant, plenament madura, que farà les delícies del bon lector.

Publicat a Saó núm. 360, maig 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada