dimecres, 5 d’octubre de 2011

Jordi Pàmias, un poeta crucial

Jordi Pàmias, La nit en el record (obra poètica II). Biblioteca de la Suda, Pagès editors, Lleida 2006.
· · ·
El segon volum de l'obra poètica de Jordi Pàmias aplega la seua producció entre 1973 i 1978: Temps empresonat, Cançons de la nit benigna, Aurora amb gebre i Flauta del sol. Magnífica oportunitat per aprofundir en un dels periples poètics crucials de les darreres dècades.
· · ·
Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és autor de no menys de setze títols poètics d'ençà que es va donar a conèixer el 1972 amb el seu primer treball La meva casa. Els lectors valencians més atents potser recorden el seu Àmfora grega, Premi Octubre de 1985, que publicà Tres i Quatre, i el més recent Terra cansada, editat per Perifèric en 2004. Ara, gràcies a la iniciativa de Pagès editors, hi ha en marxa la impressió de l'obra poètica de Pàmias en la molt interessant Biblioteca de la Suda. El projecte començà en 2004 amb l'edició del volum III, titulat Lluna d'estiu i que conté els llibres dels anys 1985, 1990 i 1992, continua amb el que avui ressenyem i acabarà amb el volum I, on esperem trobar els llibres inicials de l'autor, i, almenys, amb un quart que incloga la producció més recent i la que es troba en marxa a hores d'ara. L'ordre d'aparició dels volums, de més propers a més llunyans cronològicament parlant, si bé pot sobtar en un principi, permet als nous lectors fer-hi un camí de reconstrucció poètica ben interessant, semblant al que previsiblement l'autor deu estar fent en la revisió dels seus llibres. Aquesta opció indicaria, a més, que ens trobem davant una obra  en marxa, plenament oberta, idea que avala la lectura dels darrers lliuraments de Pàmias, en especial el ja citat Terra cansada. Com en tot poeta rigorós tenim en Jordi Pàmias l'exemple de com una obra pot acumular els guanys pretèrits i llançar-se alhora, en cada nou llibre, a noves fites.
Per edat, que vol dir circumstàncies vitals, formació i referents, pertany l'autor al grup de poetes que, tot i beure de les fonts del denominat realisme social (estalviem les consabudes cometes al lector d'aquests papers), se situen en la cruïlla dels setantes i el seu esclat, tan efímer o balder en molts casos, de creativitat poètica. I que ho han sabut, sàviament i a temps, aprofitar, no com aquell qui es deixa arrossegar per inèrcia per les modes imperants, sinó com el capaç d'obrir-se nous camins en l'aventura poètica, alliberat de llasts innecessaris, amb un impuls decidit i profund. Al capdavall, i per molt que ens hi entossudim, una veu autèntica ho és en certa manera per la resistència que mostra a ser reduïda a etiquetes fàcils. El de Pàmias és un cas en certa manera equiparable, en l'àmbit valencià, a un Lluís Alpera o un Emili Rodríguez-Bernabeu, i en el de les Illes, a un Jaume Pomar, per exemple.
Aquest aspecte, aquest trànsit harmoniós en la poesia de Jordi Pàmias, és un dels que permeten escandallar els presents llibres: el que va des de la memòria del temps oprobiós del franquisme que representa Temps empresonat, passant per l'exaltació del goig de viure de Cançons de la nit benigna (i la nit social, un dels símbols majors de la poesia d'aquells temps, convertida en el recer de l'amor i del plaer, en essencial agraïment), per arribar a l'esclat poètic de l'Aurora de gebre i, sobretot, a Flauta del sol, una sàvia combinació de poemes en tankes i d'altres en decasíl·labs clàssics que  valgué a l'autor el prestigiós premi Carles Riba de 1978. Jordi Pàmias és un dels exemples més sòlids que la síntesi entre moviments poètics que massa superficialment hem tendit a considerar com a incompatibles no solament és possible sinó sovint necessària. Només qui es pren la poesia com un simple joc d'estils, sense comprometre's en el més profund, pot veure-hi segons quines exclusions. La coexistència de diverses línies, a voltes constituïda en summa a l'interior de determinades obres, representa una prova de maduresa poètica. Els temps canvien i amb ells els poetes. O, en l'ordre que ens afecta, els temps canvien amb els poetes. No dubtem, en aquest sentit, a assenyalar Jordi Pàmias com un poeta autènticament crucial. Llegiu, si no, les seues magnífiques propostes.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada