dissabte, 22 d’octubre de 2011

Paraula viva

La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalada pel seu president, Isidor Marí, va celebrar dijous una sessió a Alcoi. No hi ha cosa que agrade més als meus paisans que exercir d'amfitrions, sobretot quan no han de canviar de llengua. Era previsible, doncs, que la ciutat es vestís de gala i que la sala de graus de l'antiga fàbrica Carbonell s'omplís de gom a gom. Poble sofert i amb bona reserva de trellat, l'acte també va servir per espolsar-se la grisor dels anys en què a l'Ajuntament hi hagut una genteta poc amiga de la llengua i la cultura d'aquest poble. Perquè la jornada que commemorava quatre centenaris d'una tacada (M. Sanchis Guarner i E. Valor; J. Maragall i T. Llorente) i dedicava també la seua atenció a tres magnífics alcoians, Joan Valls, Jordi Valor i Ovidi Montllor, significava també la posada de llarg del nou govern, integrat per socialistes, bloquistes i esquerrans, partits que s'han d'encarregar, contra el vent i la marea d'una caixa plena de forats heretada del PP i una crisi que és molt més que econòmica, de gestionar il·lusions i projectes per a una ciutat decandida que s'ha de reinventar sobre l'espill trèmul del Serpis i les muntanyes que el volten però també de portes enfora. Aquesta era la sensació que surava en l'ambient mentre s'escenificava l'encontre del principal ens normatiu del català i aquest poble carrascós i clivellat (que diria l'Ovidi) d'antigues fàbriques i alguns somnis encara dempeus de qui els poders autòctons només se'n recorden, amb parafernàlia propagandística, per festes de moros i cristians. La històrica jornada ha tingut en el l'empenta discreta del castellonenc Vicent Pitarch, secretari de la secció, el principal artífex. Després de la cosa acadèmica vingué la gastronòmica, no menys important, i allà la confraternització seguí vies complementàries en què vam poder il·lustrar alguns membres de l'IEC sobre les virtuts del cafè (licor). Tornant a València ens assabentàvem que per fi les bombes d'ETA emmudien davant la paraula enraonada. Ara cal esperar que la paraula d'un idioma ple de vitalitat vaja substituint tanta burrera prescindible com encara campa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 d'octubre de 2011.


2 comentaris:

  1. Manel: últimament, poques vegades podem llegir una article que ens il·lustre en l'optimisme i en l'esperança d'allò que seríem -i de fet som- capaços de fer amb un poquet de seny polític, i amb ganes de treballar des de, i on, es pot. Estava assabentada d'aquesta macrojornada de l'IEC, i m'alegra saber que va tenir bona resposta. Enhorabona als organitzadors, i als que li han donat suport. A Gandia, ja saps que hem anat cap enrere, com els carrancs, però em quede amb aquesta idea teua del poble alcoià com a "sofert i amb bona reserva de trellat". Confiem que la nostra (reserva) tinga suficient autonomia per als quilòmetres que ens vénen de cara. Salut!

    ResponElimina
  2. Maria Josep, estic segur que a Gandia també teniu una bona reserva de trellat i que, després de la travessada del desert (ara general al país), vindran temps políticament millors. Els bacs valen per alçar-se, espolsar-se, veure on ha estat l'error i continuar caminant. Una abraçada i gràcies per les teues paraules.

    ResponElimina