dissabte, 21 d’abril de 2012

Anacronies


Els darrers sainets de la Casa Reial, en especial el protagonitzat pel seu cap coronat i la fractura de maluc mentre s'exercitava en la caça d'elefants per les remotes terres de Botswana, amb el colofó de la petició de perdó feta, no en setswana, la llengua autòctona, ni en l'anglès colonial, sinó en castellà borbònic perquè el poguessen perdonar els súbdits, han alçat un clamor contra una institució que molts consideren anacrònica. I certament ho seria en una societat més avançada i que no fos ella mateixa pura anacronia en tants aspectes. Anacronia per anacronia, doncs, res de més coherent que Espanya siga un regne, i que ho siga precisament amb un rei d'opereta (o de sainet, vaja) de les dimensions d'En Joan Carles I, que porta l'anacronia del franquisme i de l'absolutisme poc il·lustrat en les entranyes i en l'escut d'armes de la família. Per molt que, per capricis del destí, ara ens hàgem assabentat dels negocis tèrbols del gendre Urdangarin ordits amb més o menys beneplàcit del pare polític, de l'estranya mort a Estoril d'Alfonsito, del tret al peu del nét Froilán, de les fredors que habiten el llit conjugal i un llarg etcètera de despropòsits (ensabonadors missatges nadalencs, incalculables fortunes a compte de la representació internacional del monarca, presidència d'honor d'una entitat de defensa de la natura, elefants inclosos, etc.), fins ara la monarquia era el secret més ben protegit de l'estat anacrònic, honor que es disputava amb l'Església, cares ocultes les dues de podridures pintades de rosa i porpra. El mal és que una abdicació improbable en favor de Felip, en pla reciclatge, no ens estalviaria l'anacronia. I una república, tan bananera possiblement com aquesta monarquia, tampoc, no es facen il·lusions. De manera que empesos per la crisi elefantíaca, que tantes coses fa emergir a la superfície, i una penúria publicitada als quatre vents com a coartada per a l'empobriment submís de la població i l'amenaça d'intervenció de l'Estat en cortijos i barraques que ja no valen per al negoci, no podem esperar de moment un final feliç o simplement agradable del sainet reial. Tot això sense comptar que els elefants no són conills, ni cérvols, ni molt menys salmons. Veges on t'amagues amb tanta escopeta descordada. 
 
Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 d'abril de 2012.
 

 


 










[Imatge extreta del bloc racócatalà.]
 
 
 
 


2 comentaris:

  1. Per una vegada, i sense que servisca de precedent, dissentisc. No és un rei d'opereta, és un rei de Sarsuela, amb palau inclòs, i, a més, d'una en especial El rey que rabió, amb música d'un dels millors, el Ruperto Chapí, músic de la terra, de Villena. Osasuna.

    ResponElimina
  2. Amic, no pense discutir amb tu en temes de musicologia, opereta o sarsuela, però del que estic segur és que Escalante o Baldoví hi haurien trobat un motiu d'inspiració privilegiat. Com que els saineters també s'han quedat anacrònics, sempre ens podran entretenir els espasmes les paròdies de Toni Alba a TV3. Osasuna.

    ResponElimina