dissabte, 28 d’abril de 2012

L'aventura de Panxampla


Ens el van portar uns amics de Vinaròs. Deien que havia nascut a Tírig i que, molt en consonància amb el nom de llegendari bandoler amb què algú havia tingut la bona idea de batejar-lo, era fill d'una rabosa, cosa literalment impossible però que ens venia bé per explicar-nos el seu caràcter afable però indòmit, sobretot en qüestions d'instint i supervivència. Quan vam dur-lo per complir amb els requisits de la targeta sanitària el veterinari va escriure a la casella corresponent a raza/race/breed la paraula mestís, la qual cosa, més enllà de les connotacions pejoratives que arrossega l'adjectiu, situava Panxampla en el llimb de la família dels cànids, que en general no solen fer massa cas del zel classificatori dels seus amos. A més, el presumpte i per altra banda saludable, inevitable mestissatge, passava per alt l'evident parentesc del meu gos amb el rater valencià, raça autòctona per excel·lència, i sobretot amb una categoria segurament no descrita en cap manual de zoologia però no per això menys certa: el popular xitxo o xitxet, o gos de carrer, com tants se'n veuen arreu. De fet, fou gràcies als seus trets racials (o no-racials, segons els veterinaris), que inclouen allò que no dubtaríem a qualificar de caràcter, que vam poder identificar els de la seua classe, internacional i transfrontera com tantes vegades hem tingut ocasió de comprovar, i que sempre designem com a panxamples, probablement els pàries dels fissípedes. Gos sense manies alimentàries ni excessives dependències dels seus amos, a penes el van pertorbar un parell de refredats i, això sí, contínues indigestions fruit de la goluda afecció a escarbar entre el fem en les seues infinites escapades. Panxampla ha viscut les seues aventures amb nosaltres durant quinze anys i quatre mesos, un més de la família, engrandint la seua llegenda de gos lliure i espavilat a qui, segons algú, només faltava parlar, i deixant petjada pels innombrables territoris que va olisquejar, marcar i trescar. Però ni els supervivents més conspicus i divertits es troben estalvis de la darrera dentegada de la vida. I el passat dimecres, entre les dolces metzines dels sedants i les carícies, Panxampla va anar-se'n tranquil a la seua aventura final.
 
Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 d'abril de 2012.
 
 

2 comentaris:

  1. Des que m'ho vares dir el dissabte que no havia tingut temps de dir-vos-en el que Rosa i jo ho sentim. Almenys vàrem conèixer-lo, i ell a nosaltres. Casualitats de la vida, el meu pare va faltar també un 25 d'abril, ara fa 15 anys. Fes-li un bes molt fort a Begonya de la nostra part. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. El 25 d'abril és també el "dia del descans" (descans de tanta marxa mora i cristiana) alcoià. Es veu que hi ha dies molt rojos al calendari fets per ser recordats entre llums i ombres. Algun dia m'agradaria escriure Les aventures de Panxampla, relats per a infants que fa temps em roden pel cap. Salut i gràcies per les teues paraules. Osteguna arte.

    ResponElimina