dilluns, 30 d’abril de 2012

La nuditat


Manuel Bellver, Els mots fugissers. L'Aljamia, 24. Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol, 2011.

· · ·

La ja extensa producció poètica de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) s'instal·la invariablement enmig del paisatge dens i nu de la natura, lluny del desori humà, a la manera dels vells savis, i batega al ritme del silenci, que és com solem anomenar l'absència de paraules, en un camí de cerca i concentració en el més nítidament humà: el propi jo com un element més del cosmos, el lloc per antonomàsia, sumit en i alhora diferenciat del món viscut com un procés, com un perpètua mutació només fixada de tant en tant i il·lusòriament per la paraula. Amb moltes variacions, aquest camí de coneixement i autoconeixement em sembla que és el rovell de l'ou del treball compositiu d'aquest poeta i artista plàstic des del recull Oli al pedrís que publicà el número 11 de la revista L'Aljamia i que ha continuat amb Dies després (1997), Erols (1998), Una aigua (1999), Açò (solsida al passadís) (2001), Accions (2005), Sequentia (2007) i Estrats (2009). De fet, en el nostre autor, són indissociables les propostes plàstiques i les verbals, que sovint s'entrellacen en un mateix volum o obra. Dit d'una altra manera, la realitat sobre la qual intervé i la realitat que crea ex-novo (fins i tot quan adopta la forma de la repetició, com un eco sense moviment, un silenci a penes franquejat) té la plasticitat dels components matèrics, objectuals, i la fragilitat fugissera de la paraula en un constant desdir. La maniobra, d'una coherència encomiable sostinguda al llarg de molts anys de treball, descansa sempre sobre una sòlida base d'espiritualitat i pensament. Fixem-nos en la recurrència en els seus poemes de la paraula desdir, que en ells apareix tractada com un neologisme que apunta directament a la idea de despullament, de buit, molt pròpia d'un artista tocat per la filosofia i l'art orientals. Es comprendrà així la dificultat que el discurs rudimentari de la crítica (i per tant d'aquesta crítica) puga venir a explicar-nos la fugida, a donar compte aproximat (en rigor, doncs, no-compte) del trànsit, del batec sensorial, de la multiplicitat de sentits i experiències que els mots en llibertat que Manuel Bellver ens proposa, sempre articulats amb la precisió d'una seqüència musical, marcant les fronteres d'un silenci al qual retornen com les gotes de pluja ofegant-se en el llac del pensament.
En el desplegament de la seua poesia, Bellver va atenyent de mica en mica una major i més rigorosa nuditat. L'assalt al silenci s'hi produeix amb el màxim respecte; s'hi fa un instant de llum per tot seguit (però quin sentit té parlar ací en termes cronològics quan és potser la pura fisicitat la que hi compta?) restituir-se la calma, l'absència, el no-res, el silenci, la dissolució de les coses contemplades i celebrades (“celebre la joia / la branca florida”, ens diu en un poema). El desdir bellverià fa trontollar els discursos (les formes més articulades pels llenguatges del poder), viu i es recrea en una fragmentarietat d'aparences que se saben solidàries en la idea de totalitat. I els mots fugen, tenen ales com el mot ocell, com la cendra en què es converteix allò dit (“un pi crema / cendra / –allò anomenat–”).
Els mots fugissers, com tota la poesia del nostre autor, té un alt contingut metapoètic. S'hi experimenten els límits del mot, s'etranya el jo amb la pròpia eina verbal, més atansada al tu (en efecte!), es dóna forma al pensament enmig de la natura. Dir es converteix en un exercici d'extrema soledat, en aprenentatge del no-saber, indispensable perquè les formes i les paraules renasquen intactes, lliures de la pàtina fosca del costum i l'alienació. És gràcies a aquesta contenció verbal, que deixa parlar el silenci, que les coses essencials de l'home i la natura ens arriben amb tota la seua força i puresa, en un moviment d'el·lipsis que ens permeten sentir el vent movent les capçades, envellir la pedra, parlar la neu acumulada en un tombant del camí, tremir les gotes de pluja damunt les plantes. La poesia de Manuel Bellver reinventa l'equilibri primordial en la natura que l'home s'entesta a destruir i recrea, per al plaer dels bons lectors, un paisatge de cristal·lina nuditat.

Publicat a Saó núm. 369, març de 2012

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada