Un tros de ceba crua, un rosegó de pa, i un got de vi solemne,
aquesta és la fórmula estellesiana per excel·lència, amb el
permís del pimentó torrat, solitari i magnificient com a
alternativa litúrgica amb la inestimable col·laboració de la sal i
l'oli cru. El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia, el vi dels
pobres. No sé com enòlegs, bodeguers i aficionats al líquid
element en general no en van prendre bona nota. Segurament fou perquè
en temps de flatulència i miratges d'abundors, el vi, i la ràbia,
s'adornen amb la lletra engolada de la mala literatura, que només
provoca acidesa i mal de cap. Però ara és temps de verema, de
primeres, tímides frescors, dels horitzons on resisteix la llum que
matisa la tardor, i torna Estellés, que mai no se n'ha anat de la
taula, per abocar el vi dels seus versos forts i alimentar i
assossegar una ràbia que de tan insistent no té temps entre
nosaltres de transformar-se en una altra cosa, en una energia, per
exemple, capaç de fondre els ploms, de deixar el món a fosques.
Tornen els sopars a la fresca i les lectures, els poemes d'Estellés
a les places dels pobles, torna a enlairar-se el vi en got, porró o
catalana, per encendre les galtes i les cuixes, per veure
d'il·luminar-nos una mica en la confusió, perquè les nostres idees
i projectes, les nostres angúnies i esperances siguen alguna cosa
més que el raig i la perícia esmaperduda dels coets borratxos;
perquè de retorn al cicle dels rosegons durs que hom llança als
gossos, a l'encariment de les penes i els sacrificis, a la
concentració avara del poder en les mans dels de sempre, a les
preguntes i respostes que amaguen a la sobirania dels pobles, el vi
fort i elemental dels poemes d'Estellés centrifugue la ràbia i la
convertesca en alegria i combat, en unitat i esperança. El vi dels
pobres, begut solemnement a les nits estellesianes de setembre.
Mentre ells, els de sempre, bramen i decreten, retallen i
escodrinyen, soscaven i impedeixen, furten i s'amaguen, espolien i
anorreen, nosaltres bevem el vi fort que escrigué amb tota la sang i
tota la ràbia i la impotència el fill del forner que nasqué a
Burjassot. És el vi que ens fa forts, amb el rosegó de pa i la ceba
crua, la voluntat que s'enlaira amb el got, el porró i la catalana,
com un somni que vol arrels i realitat i memòria. Si avui ens bevem
el setembre a versos tan forts com una rella demà alçarem el país
des del fang de la democràcia, en la germanor de totes les veus i
tots els braços.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de setembre de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada