dissabte, 15 de setembre de 2012

El vi dels pobres

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa, i un got de vi solemne, aquesta és la fórmula estellesiana per excel·lència, amb el permís del pimentó torrat, solitari i magnificient com a alternativa litúrgica amb la inestimable col·laboració de la sal i l'oli cru. El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia, el vi dels pobres. No sé com enòlegs, bodeguers i aficionats al líquid element en general no en van prendre bona nota. Segurament fou perquè en temps de flatulència i miratges d'abundors, el vi, i la ràbia, s'adornen amb la lletra engolada de la mala literatura, que només provoca acidesa i mal de cap. Però ara és temps de verema, de primeres, tímides frescors, dels horitzons on resisteix la llum que matisa la tardor, i torna Estellés, que mai no se n'ha anat de la taula, per abocar el vi dels seus versos forts i alimentar i assossegar una ràbia que de tan insistent no té temps entre nosaltres de transformar-se en una altra cosa, en una energia, per exemple, capaç de fondre els ploms, de deixar el món a fosques. Tornen els sopars a la fresca i les lectures, els poemes d'Estellés a les places dels pobles, torna a enlairar-se el vi en got, porró o catalana, per encendre les galtes i les cuixes, per veure d'il·luminar-nos una mica en la confusió, perquè les nostres idees i projectes, les nostres angúnies i esperances siguen alguna cosa més que el raig i la perícia esmaperduda dels coets borratxos; perquè de retorn al cicle dels rosegons durs que hom llança als gossos, a l'encariment de les penes i els sacrificis, a la concentració avara del poder en les mans dels de sempre, a les preguntes i respostes que amaguen a la sobirania dels pobles, el vi fort i elemental dels poemes d'Estellés centrifugue la ràbia i la convertesca en alegria i combat, en unitat i esperança. El vi dels pobres, begut solemnement a les nits estellesianes de setembre. Mentre ells, els de sempre, bramen i decreten, retallen i escodrinyen, soscaven i impedeixen, furten i s'amaguen, espolien i anorreen, nosaltres bevem el vi fort que escrigué amb tota la sang i tota la ràbia i la impotència el fill del forner que nasqué a Burjassot. És el vi que ens fa forts, amb el rosegó de pa i la ceba crua, la voluntat que s'enlaira amb el got, el porró i la catalana, com un somni que vol arrels i realitat i memòria. Si avui ens bevem el setembre a versos tan forts com una rella demà alçarem el país des del fang de la democràcia, en la germanor de totes les veus i tots els braços.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de setembre de 2012.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada