dissabte, 29 de setembre de 2012

Democràcia

El que ha passat, està passant i passarà a Catalunya en els propers anys és abans que res una gran lliçó de civisme i democràcia, quan ja crèiem esborrats del mapa aquests valors per l'onada de corrupció, adulteració de la llibertat i crisi-estafa que tot s'ho enduu. En primer lloc per la magnitud de la mobilització, sense precedents potser a nivell planetari, i en segon lloc pel que té de restabliment de la confiança en uns representants polítics àgils a l'hora d'interpretar la realitat social i assumir els reptes i riscos a què empeny la força del carrer. Ni una cosa ni l'altra no s'improvisen perquè són el fruit d'una cultura democràtica profundament arrelada al país i de la confluència de molts forces en un projecte engrescador i transversal, social i nacional. Perquè el que passa la majoria de les vegades, per exemple al País Valencià, és que els polítics siguen sords i cecs a les demandes populars, més o menys assídues, massives i cridaneres. El curs passat, sense anar més lluny, no un milió i mig d'una tacada com a Barcelona, però sí centenars de milers de ciutadans durant mesos vam eixir al carrer sense que això provoqués ni mitja dimissió o escurcés ni un minutet la plàcida migdiada on viuen els sicaris del poder que ens malgoverna i la seua parella de ball del bipartidisme. La sensació, bona per a la inhibició cívica (somni d'una dreta com déu mana) però perillosa per la carcassa de frustracions que pot esclatar violentament, és la de l'ase que volta la sènia. La sensació és que l'acció política democràticament expressada al carrer no serveix de res i que ens ofeguem en el cercle viciós que formen solidàriament ciutadans muts i polítics inútils. Tot això és el que està trencant Catalunya, amb una aposta radical per la democràcia i la invenció del propi camí cap a la independència, en un moment presidit per l'atonia, la impotència i la manca de sentit d'un sistema exhaurit i taponat per una monarquia invàlida, una constitució obsoleta i una classe política convertida en casta de lepidòpters. No sé si a l'Espanya rància, l'única de què de moment tenim notícia a tort i a dret, li fotrà més la gosadia de la independència o la de la impecable lliçó democràtica, si són coses distintes. No deixa de ser patètic, per bé que previsible, que agafada per sorpresa en la inòpia de la pròpia ignorància (secularment cultivada), fins ara no haja brandat més que el sabre i la legalitat desacreditada, això sí, amb idèntic propòsit. N'hi ha alguna altra després de trenta anys de més o menys democràcia?

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de setembre de 2012.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada