diumenge, 9 de setembre de 2012

Onze de setembre

A la independència, s'hi vol anar per estar més bé o per evitar estar més malament, tot i que no estar pitjor sovint ja és trobar-se més bé, quin embolic, com en un bon i civilitzat divorci. No negarem les virtuts terapèutiques que una separació té pel mer fet de ser-ho i per ser voluntària, lliurement decidida. L'independent deu sentir el mateix alleujament de qui pronuncia frases com “Fins ací hem arribat!” o “Ja no t'aguante més!” i després les fa efectives amb els papers en regla a cal jutge. Alguns havíem fantasiejat amb la independència, que és paraula esdrúixola i ens venia molt bé per exercitar certa gimnàstica a les manifestacions i per un sentit intuïtiu de la jovialitat, també molt bona per a la salut, però la trobàvem tan lluny de la consciència i la realitat del país (valencià, vull dir ara), que ja ens venia bé com a recurs d'excitació de la libido. Avui, catapultada pels estralls d'una crisi que ha fet emergir a la superfície més visible el fracàs de l'espoliació anomenada Espanya, la independència ja es troba a l'agenda política dels nostres veïns de dalt escrita amb tinta més o menys indeleble en la voluntat d'àmplies masses de la població. De fet, el crit alliberador del “Fins ací hem arribat!”, que es farà més audible el proper 11 de setembre, ja és un pas significatiu per molt que la part més àrdua del procés, arreglar papers i tot això, es presumeix llarga i fotuda. A fi de comptes qui reclama la independència ja és una mica independent, i confia que estarà més bé encara que siga evitant trobar-se més malament. Vist des d'aquest costat, i llegint una premsa espanyola que vol ignorar la magnitud del fenomen i una de catalana que potser l'exagera moguda per un entusiasme al carrer que s'encomana (i en bona hora!), paradoxalment la Sènia no ens havia semblat mai riu tan ample ni frontera tan cruel. El que sembla un nou cicle històric per al país (els països catalans, vull dir ara), agafa els valencians amb una mà davant i una altra darrere, atònits en la immobilitat del nostre particular cercle. No hi haurà independència sense València? Ho dubte. Siga com siga el camí que es recorre, més enllà del que puga haver-hi de política-ficció o de fenomen encara incipient en el procés d'independència, que Catalunya esdevinga més prompte que tard un nou estat d'Europa em sembla una cosa ben factible. Veurem en tot cas quina cara se'ns queda als valencians ja en la mateixa diada, pels carrers de Barcelona. Alguns atzucacs sembla que comencen a obrir-se, alguns cercles viciosos a trencar-se. Quina glopada d'aire!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de setembre de 2012.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada