dissabte, 22 de setembre de 2012

Nínxols

La tristament famosa estàtua, o el que siga, de Ripollès a l'aeroport, o el que siga, de Castelló de la Plana xifra en el terreny simbòlic més visible l'estat de defecció civil en què la societat valenciana, o el que siga, es troba a hores d'ara, després d'anys i panys (d'abús) d'omnipoder. Vull dir, mentre aquesta i altres construccions sense trellat continuaran alegrement erectes, amb aquesta virilitat fatxenda que no solament no es veu obligada a demanar disculpes pel reiterat i impune assalt a les arques públiques i el sentit comú sinó que s'exhibeix sense el menor indici de vergonya o dubte, els valencians continuarem vivint en la inòpia civil i democràtica. I de res no consola saber que aquests bunyols de la prepotència i el mal gust estan sotmesos, com totes les coses d'aquest món, a la lògica erosionadora del temps i a les fatigues de la intempèrie, que tard o d'hora es presenten en forma de ferros rovellats, esquerdes i humitats, perquè un té raons per alimentar la sospita que la capacitat de reacció d'aquest poble, o el que siga, és més lenta que la tectogènesi, dic per dir alguna cosa d'exasperant lentitud en comparació amb la rapidesa amb què transcorre la (mala) vida humana també per aquestes alegres latituds. Encara com si aquests mastodonts de l'estupidesa erigits en el paisatge urbà o natural, que com l'estàtua de don Carlos Fabra o el mateix aeroport que presideix ja són autèntiques peces d'una arqueologia del balafiament, cridassen l'atenció d'arquitectes com els que a Sicília ja inventarien i analitzen estadis fantasmagòrics alçats enmig del no-res, pinacoteques que no han arribat a albergar cap obra d'art, urbanitzacions habitades només per la boira, la ruïna i els crits de xiquets inexistents. El rovell que ataca l'infantiloide monument de Ripollés anirà apoderant-se de mica en mica d'altres objectes inútils que les generacions veuran extingir-se com si es tractés del malson d'Edgar Allan Poe de La caiguda de la casa Usher, inclosos els sorolls amplificats de la mala consciència. Les obres inútils construïdes per l'autobombo i la megalomania, contenidors (i amb això ja és tot dit) de qualsevol fotesa o caprici de nou ric, ja ocupen més lloc que tots els cementeris valencians junts, amb la diferència que en aquelles només hi ha enterrades esperances, dignitat i vergonya en nínxols d'impotència, anomenada per ací menfotisme.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de setembre de 2012.

[Rovell al monument de Ripollés. Foto publicada a El País.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada