El coix i el mentider

Diuen que s'agafa abans un mentider que un coix, però no estic segur que siga així a la vista de la lentitud amb què alguns notables mentiders van a raure a mans de la justícia. Parlem de mentiders a l'engròs, és clar, de professionals de l'engany, la simulació i el frau, que aprofiten el poder de què disposen per botar-se la llei (sovint dictada per ells mateixos) a la torera, i una volta a l'altre costat delinquir a consciència i golafreria. Podem suposar de quin peu coixeja la gran mentida de Blasco, però per molt que tinguéssem presa la mida a les seues troles (i cal reconèixer per una vegada algun mèrit a aquell zero a l'esquerra que fou Lerma, especialista en l'elaboració de fulminants discursos per a insomnes però primer també a avisar de la magnitud de la bola que ens havia de caure damunt), ja feia més de tres dècades que es movia per la política institucional valenciana (i qui diu això diu corrupció i mentida) sense que ningú pogués agafar-lo fins ara. I això que es mogué entre les bambalines del FRAP, les ombres xineses de mil nyaps organitzatius, els fils que movien els titelles del PSOE i la gran òpera bufa final del PP, on la gota de l'ambició ha fet vessar el got del teatre polític a compte de l'ajuda solidària internacional. En la trama de mentides ordides sempre des la sala de màquines del poder, vés per on, el de la Ribera (com diria algun locutor monocorde de Canal 9) uniria el seu destí amb un altre espectacular mentider caigut aquests dies en desgràcia, Gao Ping, ni que només fos per la via matrimonial per la qual el mafiós xinès s'embutxacà quasi mig milió d'euros públics per unes dubtoses fotografies. Segons el grau i el blindatge de l'enganyifa, costa molt més d'agafar un mentider que un coix, almenys en la perifèria valenciana, encara que tingues tractes amb algú que es diu Tauroni, nom que equival quasi a un ofici o a una declaració d'intencions. Val més que no esmentem noms de la gran factoria valenciana (per no viatjar més lluny) de la mentida, a compte de vestits de senyoret, bosses Vuitton o esportius descomunals, parcs temàtics o aeroports inservibles, perquè la llista és massa llarga i encara afecta un de cada cinc diputats del PP. Amb tot, no em diran que armar-se la gran mentida amb decorats de cartró-pedra de presumpta ajuda solidària no és com molt barroc, molt de soca-rel i molt valencià, molt digne, fet i fet, d'un personatge de l'assedegada i al capdavall ridícula grandària d'en Rafael Blasco.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'octubre de 2012.