dissabte, 20 d’octubre de 2012

Estranger en les dues ribes

Aquesta nota fou escrita el 14 d'octubre de 2009 per a la revista Saó, que la publicaria el mateix mes en el número 342. Quasi tres anys justos més tard, el 16 d'octubre passat, se n'anava per sempre el gran poeta José Luis Parra, a qui a penes vaig tractar en l'atrotinada editorial de Víctor Orenga en 1987, quan corregia les galerades del meu llibre De foc i danses, però a qui sempre he llegit amb l'ai al cor, que és la millor manera de llegir poesia. Per sort, ens deixa una obra immensa. Ja ets a l'altra banda de la frontera, José Luis, amic.

· · ·

De la frontera, José Luis Parra. Pre-Textos Poesía, núm. 989, València, abril de 2009.

· · ·

És José Luis Parra (Madrid, 1944) una de les veus més autèntiques de l'actual panorama de la poesia castellana. I ho és, de manera brillant, des dels primers llibres publicats per Edicions de la Guerra / Café Malvarrosa, Un hacha para el hielo (1994) i Del otro lado de la cumbre (1996) i encara des de l'inicial i avui introbable Más lisonjero me vi, accèssit del Primer Certamen Literari Vila de Mislata en 1989. L'autoretrat minimalista que són les solapes dels llibres ens el dibuixa com un poeta tardà la “prehistòria” literària del qual es podria rastrejar en algunes revistes i iniciatives literàries de la València dels 70. Siga el que siga, però, el que entenguem per poeta tardà i fixem on fixem les esborradisses fronteres que separen història i prehistòria, no hi ha dubte que la poesia de Parra naix a la llum de la impremta amb uns contorns ben definits, aliena als titubejos que caracteritzen els tendres territoris de les provatures i, sobretot, com un cant de profunds tons elegíacs, com el viatge al cor de les tenebres d'una vida trencada –i, no cal dir-ho, redimida per l'elixir de la paraula. En efecte, hi ha prou de fer un colp d'ull als títols que identifiquen els llibres del nostre autor per intuir el que la seua obra té d'adéu, d'arrap per la pèrdua, del calfred que hom pot sentir quan es té el valor de mirar de fit a fit el rostre de la mort. A excepció a penes d'aquell rabeig d'aigües torrencials de Los dones suficientes (2000), tant La pérdida del reino (1997) i Tiempo de renuncia (2004) com la seua antologia Caldo de piedra (2001) –imatge que per cert té alguna cosa de celaniana–, més els poemaris ja citats unes línies més amunt, ens avancen per reducció simbòlica el sentit i la intenció últims de la poesia de Parra. És especialment significatiu i oportú, pel que té de revelador sobre la manera com el poeta entén la poesia, el títol del seu segon poemari, Un hacha para el hielo, paràfrasi de la metàfora amb què Kafka definia la funció que acomplien els llibres imprescindibles que, lluny d'afalagar els nostres sentits o d'entretenir-nos el tedi, procuren el prodigi de badar la mar gelada que habita a l'interior de cada u de nosaltres. La poesia, doncs, com un revulsiu, com un sotrac, i els versos com destrals que tallen els arbres de la veritat i ens la fan accessible en una experiència que no ens pot deixar indiferents.
És De la frontera un poemari escrit entre 2002 i 2007, en les dures rodalies de la seixantena on el poeta se sent “Ya extranjero en las dos orillas”, ço és, la de la vida i la de la mort (les dues ferides del famós poema de Miguel Hernández). Bussejar pels abismes de l'experiència i emergir a la claredat és, en el fons, el propòsit de tot poeta. L'èxit de l'aventura, que es xifra en la capacitat de commoure el lector usant amb destresa la destral de les paraules, depén de l'aptitud per a la nitidesa, per a la gracilitat verbal, per a l'equilibri que fan comunicable i perdurable el resultat de la seua immersió. Parra és, en aquest sentit, un poeta lluminós, d'una dicció clàssica i serena. I ho és encara més i per contrast tenint en compte la terra que trepitja, l'expressió del dolor en què ens embarca, cosa que només resulta possible quan la profunditat de l'elegia s'alimenta d'una estima indeleble per la vida. Si el poeta fa recompte de les seues desfetes ho fa impulsat per un vitalisme revoltat, per un desig de més vida, perquè és cul de mal seient, estranger aliè als gestos i filigranes dels acomodaticis. Entre hospitals on s'ensuma la mort concreta dels pares, habitacions plenes d'absència, en la incerta tremolor d'albes i crepuscles, en el pas d'estacions, paisatges i records, en el sentiment constant de la pèrdua, en el tràfec de la ciutat i l'escalfor dels bars, en el diàleg creatiu amb altres poetes i poemes, en l'homenatge a l'amic mort (de l'impagable poema dedicat a Víctor Orenga), Parra ens regala la llum de la seua paraula. Només un tast: “que el aura luminosa sea como el ave / que cantaba al albor, / y esperar que los muertos, ya incorruptos, / entierren en sus alas a la muerte”. Capbusseu-vos en el mar que ha obert la destral de la poesia i nadeu-hi a pler, pugeu amb la poesia del savi Parra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada