Pàtria

Al teatre Poliorama de Barcelona assistim a la representació de Pàtria, segona part d'una trilogia del dramaturg i director Jordi Casanovas sobre la identitat catalana. La sala és plena de gom a gom d'un públic ben entradet en anys que té aquell aire tan barceloní de les tres es, estilitzat, elegant i educat, del bon aficionat de tota la vida. El repartiment inclou professionals ben coneguts de l'escena catalana com Fermí Reixach, Francesc Orella, Àlex Casanovas, Lluïsa Castells, Rosa Vila i Marcel Borràs, magnífics tots en els seus papers. Miquel Raventós és un popular presentador de televisió de sobte convertit en candidat a la presidència de la Generalitat en unes eleccions en què hi ha en joc la independència de Catalunya. Els sona més o menys la situació? Muntada amb les peces d'una investigació mig policíaca mig periodística, des d'una perspectiva molt brechtiana (la interpel·lació directa al públic com a tècnica de distanciament), es tracta d'escatir per què Raventós desapareix durant unes hores tres dies abans de la gran cita a través del testimoniatge de la dona, el fill problemàtic de la parella, Prats, el rival polític, i l'assessora nord-americana de campanya amb l'ajuda de la qual guanyarà les eleccions i proclamarà la independència del país. L'espectador, encaixant les diverses línies narratives, aconsegueix assabentar-se del drama del pare desaparegut del protagonista que el temps i la imaginació del fill han convertit falsament en heroi de la resistència antifranquista. Tot i la pulcra posada en escena, el bon ofici dels actors i la solvència de l'escriptura de Jordi Casanovas, el que més ens sobta és la rapidesa de reflexos, la sincronia entre proposta escènica i actualitat política, aquest treball a peu de realitat i a temps real. Poques vegades resulta tan evident la cantinela que l'art imita la realitat o la seua inversió en l'espill de la paradoxa, que la realitat imita l'art. En qualsevol dels casos, veient Pàtria tenim la sensació que la de Catalunya és una societat prou exigent i madura com per no voler reduir la complexitat identitària (personal i nacional) a respostes massa simples. El teatre continua sent l'escenari de les grans preguntes, l'espai on es projecten les ombres d'una realitat social, política i nacional que sembla haver arribat a un punt d'inflexió davant nous, difícils i apassionants reptes. És això el que captiva de Pàtria, d'una realitat esmunyedissa que aquest poble ha decidit per fi enfrontar i transformar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de desembre de 2012.