divendres, 30 de novembre de 2012

La Sibil·la

Torna, de la mà de la Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat, el Cant de la Sibil·la a la Seu de València amb solemne toc de campanes (repare l'amable lector en la profusió de majúscules de la frase sense espantar-se'm). I no seran per poca cosa les sonores batallades, ja que des del Concili de Trento al segle XVI, quan van ser prohibides aquestes celebracions a l'interior dels temples, que no hi havia tornat, mig oblidada, la Sibil·la dic, en alguna litúrgia nadalenca a Mallorca i l'Alguer i, des de fa quatre dies a Barcelona, Ontinyent, Gandia, la Seu d'Urgell, Xeraco o Maó i altres llocs esparsos de la nostra geografia. Torna la Sibil·la, i allà on hi ha campanes, hi ha batalls (i si acabe aquesta columna a temps me'n vaig corrents a sentir-la). Desfeta en la pols i la boira del temps la màgia de les prediccions antigues, terreny que avui es reserva en exclusiva a les estadístiques interessades de tota mena, que solen equivocar-se de mig a mig, torna malgrat tot la Sibil·la en bona hora. I un no pot sinó evocar amb plaer la veu de Maria del Mar Bonet o Montserrat Figueres, la fragància d'una poesia despullada per fi de la tenebrosa amenaça del presagi, que sempre és l'àngel del poder brandant una espasa, i reconcentrada en la seua expressió més elemental i autèntica, la combinació de síl·labes i sentit per on passegen versos d'Ausiàs March (“Daran los peixos horribles crits / perdent los naturals delits”), cadències de Ramon Llull, tota la potència del català antic que torna a cantar-se en bona hora. En bona hora, tot i que per intuir, que no predir, cap on va tot el merder contemporani, que es manifesta amb especial virulència en terres valencianes, no cal la paraula de cap àugur cec ni cap Tirèsies ni cap il·luminada Sibil·la: Lo jorn del Judici 
parrà / el qui haurà fet servici.
 / Jesucrist, Rei universal,
 / home i ver Déu eternal,
 / del cel vindrà per a jutjar / 
i a cada u lo just darà”. No tenen res els temps actuals d'aquells altres inundats de presagis. Les supersticions d'ara són certament molt distintes, prosaiques i televisives, però en canvi sembla el retorn de la Sibil·la a València alguna cosa més que una conjunció casual de circumstàncies, alguna cosa més que un bon treball d'arqueologia artística. Benvinguda, doncs, a casa, la veu antiga renovant tots els presagis i l'imperi d'una justícia que ens ha de recompondre.

Publicat a Levante-EMV, 1 de desembre de 2012.

Maria del Mar Bonet al Grec de Barcelona, el 4 de juliol de 2011, interpretant el Cant de la Sibil·la.

1 comentari:

  1. I quan varen prohibir la Sibil·la, també enviaren a la guàrdia pretoriana amb el mesurador de decibels? Qui anava a dir-nos que el Concili Tridentí -com si fos un barret de la benemèrita- contrareformista ens arribaria a esquitxar? El que he llegit avui a la premsa no m'ha agradat gens ni mica, Manel. Estem en tu, ja ho saps. Tens molta gent al teu costat. Una abraçada ben forta.

    ResponElimina