dissabte, 19 de gener de 2013

Primavera valenciana

Enmig de l'hivern valencià, prompte farà un any, des del centre neuràlgic del Lluís Vives va escampar-se la primavera valenciana. Recordem aquells dies freds, ventosos, de febrer, les manifestacions diàries per una dignitat perduda que els estudiants de secundària, carregats de raons, jovialitat i innocència, van aixecar amb una tenacitat encomanadissa. Recordem els gestos espontanis de la solidaritat, aquells músics de Benimaclet aplegats a l'Estació del Nord, l'alegria de compartir el carrer gent de diverses generacions fins aleshores estúpidament incomunicada per les altes reixes del laberint pseudodemocràtic. Durant unes setmanes de vertigen València i el país van deixar de ser la rara avis (després es demostraria que la preciada espècie era en realitat molt vulgar) que es passejava pels telenotícies de mig món amb el ridícul plomatge de vanitat, corrupció, urbanicidi i gestió mafiosa de la cosa pública per convertir-se en l'au fènix que renaixia de les cendres d'una civilitat trepitjada i un somni flamíger, buit com una carcassa de mentida, que de sobte queia com un teló gruixut sobre l'escenari d'una realitat molt prosaica. Aquella primavera, improvisada, inesperada i efímera, com ho són totes, va servir no solament com a antídot contra el narcòtic tan generosament subministrat i tan àvidament consumit de les falses riqueses, sinó també per despertar de la seua letargia les generacions sobre les esquenes de les quals queien els plats trencats de l'enganyifa benestant i un fotimer de porres deleroses de carn tendra. La gran aportació de la revolta primaveral, producte de l'acumulació d'una gran fartera, fou, però, d'ordre més aviat simbòlic, com un punt que es marca en roig al calendari, com la superació del tabú d'una barrera del so invisible però (ara ho sabem) no invencible. La gràcia d'aquell esclat fou que aconseguí obrir un petit badall en la fatalitat malaltissa del cercle viciós i la indiferència. Si la primavera havia estat possible una vegada, contra hivern i marea, volia dir que podia tornar en qualsevol hora, que altres torxes enlairaven ja les velles aspiracions de llibertat, fraternitat i justícia amb nova empenta. I si els guanys efectius per al canvi van ser minsos (ni una trista dimissió, ni un simulacre d'assumpció de responsabilitats), els camins que la petita revolta va apuntar obrin infinitud de paisatges inèdits. El proper 15 de febrer hi ha un concert en solidaritat amb els més de 100 represaliats per tanta digna insolència. Convertim l'encontre en una excusa per ordir la següent primaveral, massiva, efectiva i organitzada cita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de gener de 2013.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada