dilluns, 3 de juny del 2013

L'estrany turista

Josep Porcar, Els estius, Edició digital: Edicions DosPuntZero, febrer de 2008 (http://elsestius.porcar.net); Edició impresa, Brosquil Edicions, fora de col·lecció, Castelló de la Plana, maig de 2008.
· · ·
En una de tantes platges que put a crema solar, sembrada d'ombrel·les com roselles de plàstic, està produint-se l'insòlit: un poeta burxa l'engany amb la ploma de la seua consciència. Aliens a dubtes i tragèdia els turistes continuen les ablucions i devorant pizzes en quasi tots els idiomes.
· · ·
Feia deu anys que Josep Porcar (1973) no donava un llibre a impremta. Molt jove i en cinc anys a penes, va publicar quatre poemaris, tots premiats en diversos certàmens: Matèries encara (1994), Vint-i-dues mans de pintura (1994), Crònica de l'ocupant (1995) i La culpa (1998). Entre aquells llibres i Els estius el poeta i periodista de Castelló de la Plana s'ha prodigat en la premsa diària amb incisives columnes d'opinió i amb la creació, els darrers anys, d'un portal literari (Blogs de Lletres) la solvència del qual ha estat reconeguda pel prestigiós premi que la revista digital Lletra atorga a aquesta mena de publicacions. De fet Els estius va tenir una vida virtual en pantalla abans de corporificar-se en la forma analògica del paper imprès (com diria l'admirat J.J. Millás), per a alegria dels viciosos incorregibles del llibre. L'autor explica en una nota final els avatars que va patir el llibre abans de materialitzar-se i els avantatges de les autoedicions informàtiques, tant des del punt de vista de l'estalvi de paper i energia com de l'acció directa dels escriptors o la capacitat de difusió i conquista de nous territoris i lectors, opinions que l'actual proliferació de blocs literaris més o menys personals no faria sinó confirmar. No hi ha dubte, a hores d'ara, que internet és una bona eina, tan útil com en el seu moment ho van ser les trameses postals, els recitals en directe o les performances, l'escriptura en els murs o les cançons, coses que els poetes més actius sempre han sabut aprofitar. De quina manera les “noves tecnologies” (velles parauletes que ja cansen!) incideixen, no solament en la difusió de la poesia sinó en la mateixa poesia, és una pregunta a contestar. De fet fa dècades que els poetes escriuen a ordinador però encara no sabem com això els ha transformat, o no. Ni sabem tampoc si les gotes poètiques en l'oceà de la informació apaivagaran la set de poesia, amb tot i que no hi ha dubte que cal abocar-hi tantes poalades d'aigua, i de tanta qualitat, com siguem capaços.
Perdone'm el lector la digressió, justificada per les consideracions que Josep Porcar fa al final del llibre i també perquè es vincula directament amb la manera com l'autor entén la poesia i el compromís que li reclama. Ens trobem davant un llibre corpulent, inspirat enmig del paisatge que la democràcia capitalista –o com vulguem dir-ne amb qualsevol sintagma d'arrel paradoxal– millor ha construït per al parèntesi, l'oblit, el simulacre i el contentament passiu de les masses. Enmig del territori de l'embadaliment, com sempre, la mosca collonera del poeta que en el seu horitzó vertical renuncia, com el Leonard Cohen de Flowers for Hitler (1981), parafrasejat ací amb unes “Flors per a Bush”, a la coartada universal: “I refuse the universal alibi”. En el feliç estiu de Benicàssim també cremaven els boscos gallecs, continuava la guerra d'Iraq, queien bombes sobre els nens al Líban o els passatgers del metro de València s'estimbaven en la foscor d'un túnel. La culpa ha pres, en el nou llibre de Porcar, noves dimensions sociològiques. En cada època la ignomínia es posa la roba d'unes paraules i és feina del poeta despullar-les perquè puguem retrobar la nuesa: “lliure d'impostos”, “tecnologia punta del menyspreu”, “oferta estival”, “missió humanitària”, “racionament informatiu”, “funeral de la notícia”, “taüts catòdics”, “oratge universal de l'aire condicionat”, etc. Caldria analitzar amb calma com la destrucció del país ha influït en els temes i els tons de la poesia valenciana, i en aquest sentit Els estius és un mirador d'excepció, potser indici d'un canvi: el de parlar amb pèls i senyals sense haver de renunciar a la precisió i subtilesa del llenguatge poètic, un compromís renovat, burxador de simulacres, mosca collonera. Ens trobem amb un llibre ben travat temàticament i cronològicament, que parteix del que ens sembla el punt àlgid del poemari, Els estius, que dóna títol al conjunt, i s'estén per Illa d'aigua i Castells d'arena per desembocar finalment en Setembre i els seus temporals que ens fan preguntar-nos “com vam ser capaços / d'aprendre, rúfols, a refugiar-nos dins / la tempesta”. Del conjunt de 38 poemes m'agradaria destacar “Postals de platja”, “Clepsidra”, “Futura llegenda urbana” o “Perspectiva”. A les envistes d'un altre estiu el lector amatent pot resseguir unes petjades profundes sobre l'arena.

Publicat a Saó núm. 329, juny de 2008.















[Josep Porcar. Foto extreta del blog Laboratori de Lletres: http://laboratoridelletres.blogspot.com.es]

2 comentaris:

  1. "Els estius" és un bon llibre que no va tenir el ressò que es mereix. La poesia de Porcar em sembla de les més potents del panorama poètic català actual. Els darrers poemes que l'autor dóna a conèixer en el seu blog encara ho confirmaria més. És molt trist que bons poetes vagen, com ànimes en pena, per les places, carrers i delitables horts d'Internet sense ser reconeguts, mentre d'altres —amb menys suc— es passegen amb pompa per premis que sabien que guanyarien. Gràcies, doncs, Manel, per ser sensible als fenòmens paranormals en què s'estan convertint els bons llibres.

    ResponElimina
  2. Deixa que gallegen, Ramon. Les falses plomes acostumen d'arnar-se més aviat i més inútilment. En la poesia, o almenys en el que aquesta té en la seua dimensió social d'escaparate i vana glòria, com en la vida solen ser els mediocres o els rematadament dolents els qui, en virtut de la seua connatural curtedat de gambals (de caràcter i també de poesia), tot ho veuen, els ximples, d'una manera molt simple i es creuen que un més un són dos i arriben a sentir-se, pobrets, imprescindibles i trauen plaer en l'acte estúpid de remenar segons quines cireres. Porcar, com tu, com un grapat de bons poetes de diverses generacions, no necessiteu falcar la taula del vostre treball amb fàcils colpets a l'esquena ni prebendes immerescudes ni us veneu per un miserable plat de llentilles. Salut.

    ResponElimina