De
vegades m'assalta una vaga idea de felicitat: no escric sobre res de
relacionat amb el PP. Ni tan sols com a teràpia de xoc o exorcisme,
amb la dosi justa d'ironia i incrèdul humor perquè no m'ofeguen les
reiterades nàusees que provoca tanta podridura. Ni perquè ja no
me'n dóna motius: una ruptura democràtica com déu mana ha dissolt
el vell partit cavernícola i l'ha transformat en una dreta
homologable a nivell europeu, etcètera. Qui té fam somnia rotllos.
De moment, però, sent que no tinc escapatòria, i ací hi ha la Rita
Barberà per fer-me tornar a la penosa realitat present. Ahir (els
escric en divendres), aprofitant que era 18 de juliol, la filla
invençuda del falangista va desempolsegar la vella retòrica pàtria
i pètria per assegurar que [sic]
“el nuevo renacer de España comienza a gestarse en Valencia”.
No, no, crega'm, no ho va dir en la cloenda d'una reunió de les
joventuts del partit (podrit), ni durant el fragor etílic d'un acte
faller, sinó en el I Encuentro Empresarial Marca España,
encoratjada per la presència de la flor i nata del gremi capitalista
i una aglomeració extraordinària de carn de ministres i consellers,
i la concurrència, supose, li va aplaudir tan desbordant optimisme,
que té un peu en l'himno regional i
l'altre en el Cara al sol.
El renacer, doncs, és
més de la mateixa fórmula pansida (que de moment tan bons rèdits
els dóna, ai!) que va de Don Pelayo a Joan Carles I. I torna la
trompa al xic. El mal no és, al capdavall, que l'alcaldessa
insistesca en el pseudolirisme de disc ratllat, sinó que els que la
mantenen en el poder, demostrat amb escreix el fracàs també
econòmic de la formuleta (i allà al Veles e vents van
poder veure'n la patètica escenificació), continuen rient-li les
gràcies. En realitat el servei al nou renaixement d'Espanya tenia un
altre objectiu: blanquejar la negror que assetja Rajoy i el partit
podrit i que a la caiguda del sol concentraria uns quants centenars
de manifestants a la seu del carrer Túria, els qui més van rebre de
tot l'Estat (curiós renaixement el nostre!). L'altre assumpte que em
priva de la felicitat somniada fou que es fes pública la militància
pepera del president del Tribunal Consitucional, un cas com un cabàs,
puix que la santíssima Constitució prohibeix expressament la
militància dels magistrats. L'excepció comença a convertir-se en
norma: el bomber piròman, el metge assassí, el polític cleptòman,
i la rabosa vigilant el corral. Que lluny encara una felicitat tan
modesta!
Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de juliol de 2013.
[Foto de Juan Carlos Cárdenas (EFE)]
A mi, no és que em sorprengués que Rita Barberà, el 18 de juliol, parlés de "renacer": cadascú remuga el pinso de què s'ha alimentat i s'alimenta. El que és sorprenent és la "indiferència" o tovor amb què la premsa "progressista" va rebre el tronat lèxic el 18 de juliol. Sembla que ningú no vol recordar l'Alzamiento, perquè tothom vol mirar més enllà i patatim i patatam, però els seus defensors o hereus —els de l'Alzamiento— toquen la corneta cada any. Sort que hi ha escriptors que encara estan disposats a pesar i sospesar bé les paraules que es vomiten a l'àgora.
ResponEliminaLa corneta del feixisme reciclat amb passaport democràtic, que ací trobà la fórmula del denominat blaverisme, ha sonat amb tanta insistència durant aquests decennis que ha deixat sorda la societat valenciana, sobretot els seus progres ma non troppo, que hi han viscut amb la mateixa tolerància amb què els mals pares suporten les malifetes de les seues insuportables criatures. La democràcia no va saber establir amb claredat unes línies roges perquè a falta d'una ruptura vam tenir una baixada de pantalons espectacular. I així ha anat regolant la cosa nostra. Salut, Ramon esparpellat.
ResponElimina