dissabte, 23 de novembre de 2013

Final de partida

Primer van inventar, per posar sordina a les reivindicacions històriques de Catalunya i Euskal Herria, allò de l'Estat de les autonomies, prompte rebatejat en cafè per a tothom. En el riu tèrbol de la transició del franquisme pur i dur a la democràcia vigilada pels vells jerarques i el poder que anava canviant de jaqueta, als valencians ens van posar la camisa de força contra la qual s'havien manifestat la immensa majoria d'ajuntaments: la de l'autonomia de via lenta, la de poble indeferenciat malgrat els cinc segles d'estat propi fins a la derrota d'Almansa. I un poble sense història i poc propens a l'autodefensa és fàcil volatilitzar-lo en comunitat descafeïnada. Mentrestant, i per allunyar-nos del perill de les veleïtats nacionals, van ordir el parany de la batalla de València, on van caure atrapats tota mena de pardalets, i la ignomínia d'un moviment feixista de masses pintat amb tots els colors del blau. A l'operació, per por i per interessos partidistes, s'hi va sumar un PSPV ja deglutit en les sigles del gran germà espanyol PSOE, amb no poques quantitats, això sí, de vaselina: el control de serveis públics com l'escola i la sanitat, les caixes d'estalvi i una radiotelevisió més o menys valenciana. Desactivades les esquerres valencianes i la mobilització popular al carrer, era qüestió de temps que el franquisme maquillat que fomentava l'anticatalanisme i la burrera incivil des del PP tornés a agafar la paella pel mànec de l'alqueria autonòmica. I ofrenant ofrenant, entre el fervor de les masses de votants i el control sense complexos d'un eficaç aparell de propaganda i autobombo i un sistema de corrupció, clientelisme i nepotisme que fou enveja de les màfies mundials i paradís de no pocs “amiguitos”, s'ho van cruspir tot, començant pel sistema financer autòcton i acabant on vostè sap i pateix. La mal anomenada crisi, a la qual amb tant d'entusiasme van contribuir, es va encarregar de la resta mentre eixien a la superfície els draps bruts d'una ensarronada monumental. A la veu recentralitzadora i ultraliberal de Madrid han respost Fabra i companyia amb la pusil·lanimitat pròpia de qui no s'ha cregut mai aquest poble o país sinó com a excusa per remenar les cireres dels propis interessos i donar-se al robatori. Tanquen la paradeta autonòmica amb un saldo multimilionari negatiu que els ciutadans haurem de pagar amb sang, suor i llàgrimes. Poden fer-ho confiats que els valencians som dòcils de mena (però no tant com ells creuen i diuen). Perquè arriba un dia en què fins el borreguet més poregós trau les dents.

Publicat a Levante-EMV,  dissabte 23 de novembre de 2013.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada