dimecres, 6 de novembre de 2013

Discurs d'energia

Flors a casa, Maria Josep Escrivà. Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2007. Edicions 62, Poesia 123, Barcelona, novembre de 2007.

Fites d'un camí sinuós que recorren les passes del desig, la primera, incerta, llum del dia, la dansa del senill a la marjal saforenca o un cementeri gal·lés on reposen els ossos de Dylan Thomas. Antologia de flors i paraules, terreny on combatre els tam-tams de guerra i el desempar del món.
· · ·
El títol de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) s'inspira en un vers del poema “Sota una petita estrella” (1972) de la poeta W. Szymborska, reproduït en la cita amb què s'obri el llibre: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. Com la nobel polonesa, la nostra autora palesa en el seu darrer treball dots excepcionals per conciliar el concret i singular amb l'abstracte i general en rics itineraris d'anada i tornada. Són les flors, així, motiu freqüent d'aquest poemari. En elles es fonen fragilitat i bellesa, i així esdevenen símbols per contrapuntar el dolor del món: “Calzes en el desempar de la terra”. L'experiència i la consciència d'aquest desempar, com en Szymborska, no ens han de privar de gaudir dels instants de plaer, del do excepcional de la llum i de la treva que suposa la paraula, que a fi de comptes són matèries primeres en què els poetes funden el seu treball, però els mouen a demanar perdó amb una humilitat no exempta d'ironia. La recurrència al poema-faula, que té en el magistral poema que clou el recull, “El cànter”, una recreació del popular “Conte de la lletera”, el seu punt àlgid, i que impregna en certa forma composicions com “El riu” o “Monòleg d'un cuc”, la senzillesa amb què Maria Josep Escrivà és capaç de resoldre els temes més espessos amb les armes d'una ironia molt subtil o la reinterpretació de mites bíblics (compareu la tonalitat i intenció del poema “Esmena” amb les de “La dona de Lot” de la Szymborska) són, més enllà de l'explícit títol del llibre d'Escrivà, els territoris de confluència de dues escriptures d'una mateixa i poderosa nissaga.
L'atenció al concret i al general de què parlàvem més amunt troba en Flors a casa l'encaix formal en l'alternança de poemes breus, de caire paisatgístic, molt propers a la sensibilitat dels mestres orientals (“Petita geografia del camí”, “Campanars de diumenge”…), amb d'altres de discursius i que al nostre entendre configuren la part més substancial de la proposta de Maria Josep Escrivà. El poemari s'obri amb “Els arços” i es tanca amb “El cànter”. Aquesta estructura, perfectament travada amb repeticions i referències que en cohesionen el conjunt, dóna preeminència al que en la nostra lectura interpretem com el motiu central del llibre: el desig, que des dels cercles amatoris s'eixampla i identifica com l'autèntic motor de la vida (“que no hi ha mai, sense desig, principi”). Des de la constatació que no hi ha desig sense absència, que la seua naturalesa és dialèctica, Maria Josep Escrivà ha escomès la subversió de la faula popular de la lletera i ha transformat l'exemplaritat del fracàs en el discurs de l'energia i en l'alquímia del moviment, a través dels símbols cristal·lins del desig, l'aigua, el fang, el tacte, el cànter i la font. Des d'aquest nucli incandescent el poemari recorre tots els camins del diàleg dels pronoms forts: jo-ell (“en els seus ulls de pou, en el seu cos d'olivera”), jo-tu (“Quan et desitge, / ets somni o veritat?”), ells (“Ara mateix se'ls multiplica tot”), nosaltres (“mentre ens espera l'últim sol”)…
Després de Remor alè (1993), A les palpentes del vidre (1998) i, sobretot, de Tots els noms de la pena (2002), que ja va suposar un crucial pas endavant, Maria Josep Escrivà ha aconseguit amb Flors a casa un poemari redó, madur i molt equilibrat. Darrere de tot això hi ha una dedicació plena a la poesia, una confiança en la paraula com a rescatadora de sentit, d'identitat i de bellesa i la lliçó de l'ambre que dóna a la llum els seus tresors covats en la lentitud i en el silenci. La poesia està d'enhorabona. Per aquest cantó el nostre país és invencible: ha conformat un discurs ple d'energia.


Publicat a Saó núm. 324, gener de 2008.









2 comentaris:

  1. Vaja, Manel!: no havia vist fins ara mateix que havies portat les Flors fins al teu bloc. I, a que no saps com hi he anat a parar? Buscava una versió electrònica del poema "Sota una petita estrella", de l'admirada senyora Szymborska. Tu veus?: encara resultarà que ella és aquella estrella, que va marcant el rastre a seguir. Gràcies pel lloquet que ens has concedit, a Flors a casa i a mi, en aquest LPM admirable.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga Maria Josep, sense les flors no sé què faríem amb els marges ni amb les pedres. Una abraçada.

      Elimina