El cap dels burros

Hi ha persones d'una consistència tan increïble que semblen personatges de ficció. Alfonso Rus, l'insofrible alcalde de Xàtiva, president de l'equip de futbol local, empresari, factòtum del PP i el que calga per manar i remenar les cireres, n'és un, potser el més emblemàtic, ara que el seu confrare Carlos Fabra va riu avall. I no és que ens vinguen de nou aquests fatxendes de mala jeia, entossudits a retratar-se amb la simplicitat d'un ninot de cartró pedra. Ben altrament, allò que al meu poble anomenen despectivament llauros, en la versió més esquemàtica, extrema i estrambòtica, és un tipus ben abundant en la geopolítica valenciana. Però una cosa és gallejar a la barra del bar amb la camisa descordada, a base de riallades, fer-se el milhomes davant l'aquiescència dels parroquians i proferir sonores estupideses amb la seguretat d'aquell que tot això de la cultura s'ho passa pels collons, i una altra mantenir l'actitud del busca-raons mentre es posa el segell oficial a l'última gamberrada o es fa un míting de campanya. Al capdavall, les toxines que produeixen les bravates del llauro (que no del llaurador) s'eliminen l'endemà vinclant el cos sobre la terra sota un sol que bada les pedres. Però i les d'Alfonso Rus, que s'escampen pels altaveus mediàtics fins a enrarir tot l'aire? Ell i d'altres caps de burros de la demagògia porten vint anys repartint hòsties a dojo i llançant crits des de la barra del poder amb aromes de rot de cassalla. En la manca absoluta de qualsevol indici de vergonya, en el seu manar sense complexos (i solen ser baixets i lletjos!), en el convenciment sense ombra que val la pena fer el ridícul mentre augmenten els beneficis, aquests personatges es riuen fins dels votants propis, cosa que no deixa de tenir gràcia, la gràcia d'un padre padrone o capo de la màfia. Van votar-lo perquè els va prometre que portaria la platja a Xàtiva, va dir el cap dels burros, que burros! La llista de greuges és llarga, contra els mestres, contra els discapacitats, contra el món del teatre i la cultura, com a promotor de gramàtiques pardes, encobridor de comportaments feixistes, mantenidor d'honors a Franco. Contra els més elementals principis democràtics. Però l'últim episodi protagonitzat pel cacic posa la pell de gallina. En un partit de futbol entre l'Olímpic de Xàtiva i un filial del Girona hauria impedit que s'hi guardés un minut de silenci en memòria del porter visitant, que havia mort feia poc en accident de trànsit. Mai la grolleria gratuïta d'un fatxenda hauria atès cims més alts de misèria humana. A veure què diran ara els burros si se'n confirma el despropòsit.

[El ruc rampant, el nou logo que ens hauríem de posar tossudament alçats contra tanta burrera.]