dissabte, 14 de desembre de 2013

El simposi

Al nacionalisme representat per PP, UPyD, Ciutadans i PSOE no els agrada gens la celebració aquests dies del simposi “Espanya contra Catalunya”, segons alguns perquè “fomenta l'odi”. La veritat, no m'imagine Josep Fontana o el valencià Antoni Furió i tants altres benemèrits professors fomentant res que no siga el debat i la divulgació de la recerca històrica, i menys l'odi. La incapacitat per assumir críticament el propi passat és un mal endèmic i altament nociu d'allò que diem Espanya, sobretot per als mateixos espanyols. I la veritat és que no acabe d'entendre, si no és pel fals confort de viure en un núvol de mentides, què li pot costar a un ciutadà de peu mitjanament informat reconèixer que Felip V o Franco, per posar dos exemples prou allunyats, foren uns canalles difícilment superables. Però un nacionalisme eminentment emotiu i místic com el d'arrel castellana, enyoradís perpetu d'un imperi on no es ponia el sol, deu pensar que un canalla és disculpable si és dels “nostres”. La indulgència, fins a cert punt comprensible i generalitzable a la majoria de nacionalismes, hauria de tenir, però, uns límits raonables: els dels danys inflingits a propis i estranys, historiables i historiats. De la mateixa manera que no es pot negar el genocidi perpetrat en la conquista i colonització d'Amèrica sobre els pobles indígenes o el practicat durant el franquisme, no es poden amagar els abusos i injustícies comesos sobre els països i pobles peninsulars no castellans, en especial els Països Catalans. Si no és que amb aquesta reacció d'hidalguía que ara carrega contra el simposi científic es pretenguen perpetuar els privilegis i injustícies, no del passat, sinó de l'estricte present, fent el paperet del fals ofès. Altres estats no menys bel·licosos i imperialistes que l'espanyol van passar a temps els seus comptes amb la història. Però ens trobem en plena fase de negacionisme i recentralització com a creu i ratlla a les demandes nacionals (i socials) de Catalunya. No contents d'haver fet encallar la democràcia espanyola en les baixures de la incompetència, la corrupció i la misèria moral i d'alçar un mur amb una Constitució erigida sota la vigilància dels sabres, ara la mamprenen contra acadèmics de la història. Al País Valencià això és música vella, i ací tenim Don Serafín, que no és un àngel, balbucejant contra les proves històriques que no li convenen i el tal Bauzá, rellevista de la burrera més nostrada, negant l'existència dels Països Catalans. Cap per avall els dos negadors negats i avant amb el nostre sí!

Publicat a Levante-EMV. dissabte 14 de desembre de 2013.



2 comentaris:

  1. Molt bon article, Manel. Forma part dels trets psicològics dels opressors tenir la pell fina davant la bagatel·la pròpia i una crosta de dos pams davant el patiment dels altres. Qui recorda ara i se n'escandalitza de les aberracions que escampava la Real Academia de la Historia? Com tu bé dius, no és imaginable que Fontana o Furió fomenten l'odi en els seus papers. Si Espanya no és capaç d'escoltar historiadors com Fontana (sempre a punt per a crear ponts entre pobles i llengües) és que, com a nació, està més morta que viva...

    Parlant de vius: veig que la B. piula contenta i, no per allò que diu sinó per l'alegria amb què ho diu, els seus piluets ja són música...

    ResponElimina
  2. Gràcies pels teus comentaris, sempre tan alentadors, Ramon. Aprofite per felicitar-te per l'article de Núvol. Impecable. Espere que tindrà el ressò que es mereix. Begonya piula sense cessar, ergo és viva com un ocell i més prompte que tard reprendrà el vol. Una abraçada.

    ResponElimina