dimarts, 3 de desembre de 2013

Lucidesa del no saber



Antonio Gamoneda, Canción errónea. Tusquets Editors, Marginales Nuevos Textos Sagrados núm. 278. Barcelona, octubre de 2012.
· · ·

Que la poesia, la poesia autèntica, no ha vingut a aquest món a omplir-lo de floretes ni a maquillar-ne els aspectes més foscos amb malabarismes verbals, podríem constatar-ho amb la lectura atenta d'aquest poeta excepcional i imprescindible que es diu Antonio Gamoneda. Germà de la poderosa estirp de la poesia castellana dels 50s i directament vinculat a un dels seus artífexs més lúcids, Claudio Rodríguez, el poeta d'Oviedo (1931) establert a Lleó des dels 3 anys va passar molt més de mitja vida en un marge discret del camí fins que a partir de 1988, amb el Premi Nacional de Literatura i, sobretot, de 2006 amb el Cervantes i de 2009 amb el Quijote, la seua veu poderosa, que només sonava entre cercles molt reduïts, de meritòria fidelitat i gust exquisit, va poder conquistar els territoris d'una certa popularitat, que en poesia vol dir els d'una immensa minoria (parafrasejant en contrasentit un altre gegant de les lletres castellanes). Els temps de silenci i oprobi que li van tocar viure com a derrotat civil de la guerra que guanyaren els feixistes van deixar-li una mena de molt personal memòria del fred i la pobresa i rius de paraules que, tractant-se d'un home crescut en el compromís i la lluita antifranquista, tindrien prou força per enderrocar els tímids embassaments amb què el denominat realisme social pretenia apaivagar la força d'un corrent que depassa les contingències històriques per anar a raure a la condició essencial de l'home. Després dels més recents Arden la pérdidas (2003) i Cecilia (2004), la immensa minoria de lectors de Gamoneda esperàvem amb deler l'esclat d'un llibre que no pot deixar indiferent a ningú i que, en cada nou lliurament, suposa un punt àlgid, un nou tour de force en una trajectòria plena de fulguracions i profunditats. I fet, a més, sense cap concessió a l'autocomplaença, sense buscar en les paraules (i menys en les paraules!) cap pal·liatiu a les doloroses preguntes essencials, només contestades, la majoria de les vegades, amb la simple negació d'un no sé que es repeteix com una lletania al llarg del poemari. No hi ha lenitiu davant la perspectiva de la mort i l'oblit a què s'acaren aquests poemes, ni a l'amarguesa de l'absència (especialment i reiterada centrada en la mare del poeta, Amelia); no hi ha llorer que dissimule la veritat de qui no sap, al cap d'anys i panys, si ha tingut algun sentit la seua vida, ni hi ha apòzema capaç d'abatre la indiferència a què aboca la lucidesa, el cansament de viure, el final de la caminada. I en canvi… només des de l'acceptació radical de les regles de joc, contra les quals és inútil rebel·lar-se, el poeta pot instal·lar-se en allò que sense voler-ho acceptar com a raó última de la pròpia vida: la preservació d'una coherència que depén del maneig sincer i humil de les paraules, la construcció de la veritat en poesia.
Canción errónea remet, així, a la manca de sentit de la vida. Presentat el poemari de manera unitària, amb poemes sense títol i sense cap divisió en parts del material arreplegat (a penes unes suggerències inicials, a manera d'índex, sobre els temes abordats), el llibre flueix com un llarg monòleg que de tant en tant es bifurca en diàlegs amb artistes i escriptors (entre d'altres, el que manté amb el seu amic Juan Gelman, l'altre gran viu de les lletres hispàniques). Unes Notas y confidencias de l'autor tanquen el volum amb oportuns aclariments sobre aquests diàlegs (sovint fruits de treballs a quatre mans amb artistes plàstics) i sobre la renúncia a organitzar el llibre des de paràmetres que no fossen els de l'atzar o la cronologia compositiva. Mai la realitat, la individual i també la col·lectiva, havia estat tan a prop de la mà de les paraules, i menys entre els soi-disant realistes, que més aviat l'encotillen, inútilment. La lucidesa, és clar, no ens privarà del dolor, però també solem dir que el que cou, cura. Llegiu de quina manera: “El olvido / disuelve la materia pensativa / ante los grandes vidrios / de la mentira. / Ya / todo está dirimido. // No hay causa en mí. En mí no hay / más que cansancio y / un antiguo extravío: / ir / de la inexistencia / a la inexistencia. / Es / un sueño. / Un sueño vacío. // Pero sucede. / Yo amo / todo cuanto he creído / viviente en mí. / Amé las manos / grandes de mi madre y / aquel metal antiguo / de sus ojos y aquel / cansancio lleno de luz / y de frío. // Desprecio / la eternidad. / He vivido / y no sé por qué. / Ahora / he de amar mi propia muerte / y no sé morir. // Qué equívoco.”

Publicat a Saó núm. 387, novembre 2013.

[El poeta Antonio Gamoneda fotografiat sota la neu en una imatge recent.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada