dissabte, 15 de febrer de 2014

Calaveres rotllades en bufandes

Havia triat el moment en què el dia s'instal·la entre dues llums i va transformant-se palpablement en nit –crepuscle, capvespre, horabaixa– per posar rumb a Alcoi, on s'inaugurava l'exposició Agorafilia. Confiava que empès pels vents, l'onada d'altes temperatures que ha bressolat el mes de febrer i la llibertària florida del ametlers, el paisatge es transformaria en espectacle viu de formes i colors. L'avanç lent de la vesprada, impulsat per la velocitat del cotxe, em va fer desembocar en la Vall del Serpis just en el moment en què la gamma de rojos i blaus muntava la seua festa jugant amb l'orografia i esclatava en l'increïble cobalt que un pinzell prodigiós havia pintat en el punt de fuga que marca la Font Roja. Bon aperitiu, em deia, al que m'esperava a la plaça o mercat de Sant Mateu rebatejat amb l'hel·lenisme àgora i que acollia l'exposició. No sé si és bon símptoma que un espai destinat a l'alegre mercadeig dels aliments s'haja transformat en sala de cultura, per molt que també ella és una forma de gastronomia imprescindible, però és almenys una resposta imaginativa a una crisi que ja sembla endèmica, una alternativa plausible a la pitjor de les seues seqüeles, el decandiment de la nostra ànima civil. En qualsevol cas, allà hi havia el lúcid pòrtic a l'exposició, Calaveres amb bufandes, de Jordi Botella, per restablir el fil que uneix l'art amb les necessitats més peremptòries, aquella tossudesa vitalista que fa de la gana motor de supervivència i que fins es permet el luxe d'inventar una delicadesa culinària amb les matèries més humils. I la riallada d'un humor que per virtut de l'agorafília (amb accent) estimba els tòtems sagrats de l'art, que sempre ballen en la corda fluixa de la gratuïtat i la insignificància quan és vassall del poder, des de dalt del Barranc del Cint. Així l'altre fil, el treball honest i rigorós del pintor Manolo Antolí, atès feliçment el jubileu escolar (no l'artístic, que sempre és jubilar), havia unit dotze artistes gràfics amb sis escriptors perquè tramassen els seus diàlegs creatius. I heus ací els primers fruits d'aquest diàleg entre les formes, una exposició humil de dimensions i honesta de pretensions i resultats, com un camí que s'enceta i no té punts d'arribada, només horitzó. El secular amor per la plaça dels alcoians va tornar a omplir el vell Mercat de Sant Mateu. Ben mirat potser només l'agorafília, amb el degut accent, ens pot traure del nostre ensopiment civil. I com les llibertàries flors de l'ametler, donar-nos la força per escampar-la arreu.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de febrer de 2014.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada