dissabte, 22 de febrer de 2014

Marxiana

Mal que bé també al País Valencià vivim el nostre propi procés, de dimensions modestes, certament, i, al contrari que les espectaculars festes de què tant ens vantem, quasi imperceptible, tàcit, d'una timidesa exasperant, però procés a fi de comptes. Ni que només siga per imperatiu de la física elemental i la llei de gravitació universal o els principis de la termodinàmica, ens movem, seguim o ens arrossega el nostre peculiar procés. Però d'on, des de quin punt en trànsit que semblava immòbil, cap a on? Baixem al terreny de l'explicitud: des de la llarga ressaca del franquisme pintada amb molts colorets democràtics a la recuperació de les constants vitals de l'impuls cívic i llibertari, a la revolta democràtica. Baixem-hi una mica més: des del tarquim infecte del PP i els seus adlàters a la construcció d'un autèntic poder popular, bastit sobre bases noves. Clar que no hi ha carta astral que dibuixe el destí de la gent, que el futur no està escrit enlloc amb lletres clares i que al capdavall serem el que voldrem ser. Podria passar-nos, doncs, com en la paradoxa marxiana i partint del no-res arribar als cims més alts de la misèria. Les esquerres, però, estan obligades a llaurar l'optimisme, des d'una certa confiança en la perfectibilitat de les coses. Per això no entenc que ara que tots els indicis apunten a un canvi de cicle en què el PP perd la majoria absoluta, l'oposició amb pes institucional manifeste en la seua pusil·lanimitat actual el que podria ser una por al poder i una desconfiança envers el poble, íntimament lligades. La primera s'explicaria pel desolador panorama que l'autoritarisme, la ineptitud i la mala fe ens deixen com a deute a pagar a escoti pels de sempre, però si les dificultats a la vista són enormes també ho són les possibilitats i els reptes que s'hi obrin. Tornem, inexplicablement, a l'error de pensar que la fruita madura caurà ella sola i que només l'hem d'esperar amb la boca oberta. Si els partits amb expectatives i vocació de poder es pensen que el procés consisteix en un simple intercanvi de cromos i sigles perquè tot màgicament es recomponga, és que no han entès res. Com demostraran no haver entès ni pruna si redueixen el debat, els pactes i els càlculs als cenacles de professionals i experts, si priven la gent de participar-hi amb idees i propostes, si renuncien a mobilitzar la societat i organitzar-la en llibertat, si es pensen que l'arbre pot créixer sense la força de la saba i l'arrel del poble. Amb la boca xicoteta, perpetuant antigues malfiances, treballant (si ho fan) en un secretisme que alguns anomenen prudència, la primera ventada els farà caure com un castell de naips. I llavors sí que haurem fet l'inútil viatge des del no-res per atényer les cotes més altes de la misèria. Ull viu!

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de febrer de 2014.]

[Perifèric, quadre de Joan Genovés.]





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada