dissabte, 14 de juny de 2014

Amb Jaume a Barcelona

En podrien haver dit pacte, acord, entesa o què sé jo, però a ells els agrada més la paraula contracte. El cas és que darrerament tot el que cau de dalt a baix al món de l'escola ve empaquetat amb la cel·lofana del contracte. Es deuen pensar que la semàntica és un carro que pots desplaçar d'un lloc a un altre segons et convinga, el carregues de paraules com rajoles i, hala, en un tres i no res ja t'has arreglat el pati, o l'escola. No poden dissimular que vénen dels temps de la febra urbanicida. Per molt que la bombolla immobiliària va punxar amb estrèpit, la nostàlgia encara els fa anar a tombs de llentilla amb el carro de les paraules omplint de contractes qualsevol territori urbanitzable, que després de la gran devastació ho són pràcticament tots. Un fantasma recorre l'ensenyament, el fantasma d'un mercantilisme que ho enfanga tot de contractes. El món dels negocis, les hipoteques, les assegurances, la compra-venda, les accions i els bons, els lloguers, els viatges en avió, els comptes bancaris, les targetes de crèdit ha entrat en les aules amb el carro dels constructors de fum. El que abans es fundava en el dret i el simple sentit comú ara s'estampa en un contracte ple de lletra petita que ningú no es pren la molèstia de llegir perquè com menys cobres i més s'endureixen les condicions laborals, menys temps tens per a segons quines coses. Que vols desdoblar grups per reduir la llauna de sardines a la meitat i atendre la diversitat d'espècies, jas programa-contracte; que necessites compensar els dèficits educatius de determinats sectors socials, signa'm aquest contracte; que et queixes que algunes famílies es desentenen de la marxa escolar dels seus fills perquè prou feina tenen ja a sobreviure en la misèria, doble de programa, doble. I així ad nauseam. Però sota la cel·lofana dels contractes, darrere la lletra menuda de la ingent paperassa que ofega l'escola i converteix professors, famílies i alumnes en experts en el llenguatge juridicoadministratiu del no-res hi ha una cosa pitjor que l'eco del buit que rebota per passadissos i aules, pitjor que la manca d'un projecte educatiu sòlid: la voluntat, demostrada cada curs amb major virulència, de carregar-se l'escola pública, la desconfiança envers la tasca democratitzadora de l'ensenyament, el desprestigi d'una professió que comença a mostrar símptomes alarmants d'un abatiment pel qual és capaç de signar qualsevol contracte sense mirar als ulls de qui l'estén amb un somriure burleta. Als del carro els fa por una escola pública en valencià i de qualitat que eduque ciutadans crítics i lliures, perquè ells només entenen i atenen els seus negocis de casta parasitària, i per això ens omplin els cervells de contractes embolicats en cel·lofana. Malgrat tot, però, hi ha gent, molta gent, que no renuncia a l'escola perquè sap que és un dret i un bé públic, una sembra constant de civilitat i futur. Hi ha gent com el mallorquí Jaume Sastre, que porta trenta-set dies en vaga de fam rifant-se la vida en defensa de l'escola i d'un diàleg que el reietó Bauzá li escatima, ens escatima. I com els milers i milers de manifestants que avui, en una convocatòria unitària de les principals entitats educatives dels Països Catalans, ompliran els carrers de Barcelona. A un costat, doncs, Jaume i els manifestants, tots els qui treballem per la dignitat de la nostra escola pública; a l'altre, els venedors de fum, els especialistes en contractes escrits sobre el paper mullat de tants incompliments, l'indissimulat projecte de reduir-nos a lletra menuda, a pidolaires de drets suprimits, a beneficiaris de transaccions fetes amb maganxa, a arreplegadors de les molles que cauen de la taula d'Amfitrió. Per sort, la immensa majoria som sempre escola i sabem quin costat és el nostre, i avui serem fins i tot en la distància amb Jaume Sastre a Barcelona.


[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de juny de 2014.]



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada