dissabte, 7 de juny de 2014

Pel dret a decidir

En frase que s'ha repetit fins a la nàusea Franco ho deixava tot lligat i ben lligat. La pròtesi testamentària, d'inequívoc sabor autoritari, era la pròpia d'un autòcrata vingut al món per usar a discreció cordes i cadenes ben gruixudes amb fins patibularis o lligar els gossos amb llonganisses. El cas és que la sentència es va convertir en eco mentre l'oposició hi veia l'enèsima hipèrbole d'un règim moribund i els xuplòpters de la dictadura, la majoria dels quals no tardarien a convertir-se en demòcrates de tota la vida gràcies a la subtil operació de sastreria, es fregaven les mans. Potser no tot, que és com arreplegar aigua en cistella, però sí l'essencial del franquisme va quedar ben lligat dins el paquet, mort o marró que ens havia tocat en la loteria d'una història beneïda com a mal menor pel conjunt de l'esquerra que ja escalfava els culs en poltrones institucionals: la part intocable de l'herència dels privilegis per als de sempre, la privació de certs drets nacionals i, ai, les lluïssors esmorteïdes d'una corona anàcronica com totes i molt bruta de sang que, passant-se pel folre els formalismes dinàstics de la successió, aniria a raure al cap prominent de Joan Carles I, un reietó criat a l'ombra del pal·li negre del general superlatiu amb ranxo de principios fundamentales del Movimiento. Clar que, enmig de la borratxera que provocà l'obertura de les urnes i l'aire panxacontent que enlluerna els nouvinguts a una democràcia (més aparent que real, més reial que republicana), tot allò passà inadvertit a la majoria del poble sobirà que anava fent la viu-viu des d'Adolfo Suárez a Felipe González. Calgué que arribés a la presidència espanyola un tal Aznar amb ínfules de cabdill i veu aflautada perquè d'un colp comencés el desglaç d'una certa memòria històrica arraconada en el congelador de l'oblit. En aquell remake de l'aznarat, que en terres valencianes desbordà les expectatives més sinistres, el vell rei ja començava a trontollar en l'escaquer nacional i la impostada bonhomia que amb tant de zel els guardians de la imatge règia havien promocionat es transformava a poc a poc en la cara dura dels borbons de sempre. Joan Carles I s'assemblava cada dia més a certs retrats de Goya. El degoteig de desgràcies per a la monarquia anava formant molts tolls pútrids en els salons de la Zarzuela: una fortuna personal inexplicada xifrada en no menys de 1.700 milions d'euros, visites al quiròfan per culpa d'acrobàtics bacs en plena parada militar, l'ús d'un castellà cada vegada més pastós i inintel·ligible, gestos de supèrbia autoritària contra presidents electes, amants de d'alta noblesa alemanya, orgies caçadores d'indefensos paquiderms, disculpes patètiques que sonaven a excuses de mal pagador, l'ombra allargassada d'un 23F que entenebria el paper d'heroi que li havien atorgat en el drama i, per acabar-ho d'arreglar, un gendre trapella, símbol de l'Espanya guapa, agafat amb les mans en la pasta i una infanta esposa que passava per allà. El vergonyós desenllaç tenia lloc durant la presidència de Rajoy, el dels filets de plastilina, mentre en la voràgine de l'estafa que alguns anomenaven crisi queia el castell de naips de l'estat del benestar i les places i els carrers dels pobles s'omplien de banderes tricolors que demanaven pas a una nova república i els ciutadans de Catalunya, fins els més moderats, enlairaven estelades. Els llanterners d'estat, amb els amics del BOE, els banquers i empresaris que remenen les cireres, els endollats del bipartidisme i els altres jerarques, fixaren el 3 de juny per a l'abdicació del rei desnonat, abans que tot se n'anés en orris i les cordes que encara lliguen l'embalum acabassen esfilagarsant-se per complet. I ací tenim el príncep hereu, ja assenyalat pel ceptre reial i els poders fàctics i els legals, fent els primers passos de ball per a la investidura com a Felip VI i el blindatge del llegat que tan bé va lligar el seu avi putatiu. Feta la llei a mida i correcuita, feta la trampa del nou rei que farà possible, segons els seus pronòstics, que tot canvie perquè res no canvie. El que caldrà veure ara, de nou en la cruïlla entre transició i ruptura, és si el poble aplegat a les places amb la tricolor i l'estelada i les altres banderes de la llibertat, tornarà a empassar-se l'ham del vell gatopardo o serà capaç per fi d'empényer amb força per les repúbliques i el dret a decidir dels pobles, i comença a escriure amb lletra clara el seu futur. De moment, ens veiem a la plaça.  


[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 7 de juny de 2014.]

[Foto presa a Alcoi el 3 de juny de 2014.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada