dissabte, 25 de juliol de 2015

Caminar

Estic gairebé segur que la majoria de metges prescriuen als seus disciplinats i crèduls (quin remei!) pacients caminar, tant si es tracta d'equilibrar certs humors vitals, combatre l'artrosi, lluitar contra unes varices o dissipar els fums de la malenconia. Ben fet, sens dubte, ja que es tracta d'una teràpia barata, saludable (valga la redundància) i, almenys en aparença, sense els temibles efectes secundaris de la pràctica totalitat dels fàrmacs. Caminar amb aquests propòsits medicinals, doncs, s'ha convertit en el substitut contemporani del passeig, el simple estirar les cames o el vagareig d'una societat eminentment sedentària i motoritzada. I el que l'home ha fet sempre, com a animal bípede excepcionalment dotat per a una tal comesa, empès per la necessitat o la pura inquietud, en deslligar-se dels múltiples objectius que l'hi movien, ha quedat reduït a una activitat que és un fi en ella mateixa. No es tracta de caminar per arribar a un lloc, per fugir, socialitzar-se, visitar algú, descobrir i contemplar, ni tan sols per canviar d'aires, sinó caminar terapèuticament, esportivament, comptant els
quilòmetres i calculant les calories consumides en l'exercici i les miquiues de colesterol eliminades. Sembla que ja no podem fer res pel simple gust de fer-ho, res que no aporte un benefici tangible, immediat i d'una utilitat computable. Per això aquests caminants esforçats i vacacionals, que troben en l'aire condicionat de les platges, la carícia de les ones i la suavitat de l'arena el seu escenari predilecte, tenen sovint aquell aire esmaperdut, incert i esbiaixat dels autòmats i la gravetat circumspecta de l'esportista. Per això no són ben bé caminants, perquè caminen sense un propòsit aliè als seus passos i, el més important, són immunes al paisatge i al paisanatge, han deixat en el camí la capacitat d'improvisar i la sorpresa, sense les quals no existeix en rigor el moviment. Explicaria això l'ús massiu d'auriculars que els aïllen i distrauen d'una activitat que en el fons deuen considerar rutinària i tediosa, com prendre's la píndola del matí o menjar molta verdura, estricte compliment d'una prescripció facultativa. Deixem-ne al marge aquells altres caminants, joves i no tant, camuflats en les rutes del colesterol marítimes amb l'objectiu de lluir els cossos ben esculpits, bronzejats i tatuats, alienígenes del planeta de les passarel·les i l'exhibicionisme tot i que, en honor a la veritat, aquesta fauna té un dret d'explotació de les platges molt més arrelat en la tradició: mirar i ser (ad)mirat forma part del joc en qualsevol aglomeració humana, i més com més ratlla la nuesa. Vaja, que està molt bé caminar. Amb això els metges no descobreixen la sopa d'all, cert, però contribueixen de manera important a equilibrar la difícil balança de la seguretat social i a combatre una mica la farmacodependència. El mal, vistos els símptomes, fóra convertir el destí humà de fer camí en una nova forma de neurosi que s'obstina en un únic propòsit i als grans mals aplica remeis menuts. Si caminar exclou observar, deixar-se sorprendre, pensar, evocar, detenir-se a saludar i parlar, és perdre un llençol en la bugada. Si al costat de la recepta, encara que siga en lletra menuda, figurassen els beneficis del simple plaer de fer camí, caminar tornaria a ser l'exercici espiritual que fou sempre. I potser així, fins i tot, trobaríem el camí, o els sentits del camí, o el camí del camí, o... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada