dissabte, 11 de juliol de 2015

L'arbre i la mar

Molt abans que arribés al seu coneixement, a través dels llibres, que aquell arbre era el que millor sintetitzava el món mediterrani i que era considerat sagrat per les diverses cultures que s'hi entrellaçaven; molt abans de saber-lo símbol de Zeus i adorn dels suplicants que s'hi adreçaven, d'imaginar-ne una branqueta en el bec del colom que portà a Noè la bona nova del final del diluvi o de veure la multitud agitar-ne en l'aire en l'entrada del Messies a Jerusalem (ritual que es commemorava els Diumenges de Ram de la seua infantesa); molt abans, en fi, d'haver llegit i cantat "Andaluces de Jaén" i de tenir temps de recordar que havia acompanyat el palestí Arafat en el seu famós discurs a l'ONU al costat de la pistola, ell ja s'estimava l'olivera. Més enllà de les òbvies raons econòmiques que n'havien erigit a poc a poc el mite, i que ell per força ignorava, aquell arbre, cada un d'aquells arbres més l'abstracció de tots ells en una idea tan precisa com esmunyedissa, formava part indestriable, amb una discreció que ara creia valorar en el seu just terme, del seu paisatge vital. L'olivera era sinònim de longevitat i permanència, una resistència que de vegades es podia xifrar en milers d'anys, i de singularitat: l'aparentment capriciosa forma de cada exemplar, amb els troncs nus i retorçuts com cossos humans en delicada dansa, li semblava el més aproximat a la diversitat de l'ànima humana. La manera com des de la rabassa enfonsava les seues arrels en la terra, a la qual s'abraçava en un moviment incessant de quieta harmonia que s'estenia per les branques i les fulles de doble tall amb els múltiples matisos del verd al gris argentat, feien d'aquest arbre la criatura més terrenal i, alhora, la més aèria. Imaginava que els vaivens de l'olivera, sota la batuta dels vents, estaven sincronitzats amb el moviment de les ones i calculava el temps que durava aquest diàleg, aquest psalm entonat a duo, entre l'arbre i la mar. De manera que se'n va fer plantar un en un pam de terra vora el mar, prou gran perquè ja donés ombra, i en va tenir cura perquè el transterrat s'hi sentís com a casa al costat del romaní, la pebrella, l'espígol o la garrofera. Qui sap, es deia, si algun dia hi niaria l'òliba o el brúfol, els ulls de la sàvia Atenea que veuen en la foscor. El que era segur era que al proper hivern faria olives i que potser, mentre se les aniria menjant a poc a poc i llançant-ne el pinyol, continuaria desxifrant el cant immemorial de l'arbre i la mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada