dissabte, 20 de febrer de 2016

L'encàrrec de Franco


En el documental emès fa uns dies per la televisió francesa, l'abdicat Joan Carles I mostra una de les peces més zelosament guardades del museu d'atrocitats, intrigues i misteris palatins que omplin les vitrines de tan llarg i accidentat regnat. Es tracta d'una peça única, autèntica joia de la corona que va heretar de la seua dinàstica parentela. O d'un secret a veus, conegut per tothom gràcies a la rotunditat dels actes consumats i computats. Corrien els dies de la lletja agonia de Franco (lletja sobretot per al cadàver, que no deixaven acabar-se de morir perquè els cirurgians del règim necessitaven temps per suturar a corre-cuita i de mala manera les ferides obertes del franquisme i que tot quedés atado y bien atado). La corda amb què pretenien lligar aquell fardo, trenada uns anys abans, era precisament ell, la seua testa coronada, Joan Carles I, nomenat a dit pel dictador. Però tornem al relat, per fi documentat en la seua literalitat. Un d'aquells dies, doncs, mentre visitava el malalt, el Generalísimo hauria agafat amb mà trèmula i octogenària la ferma mà del príncep, que llavors lluïa 37 primaveres, i amb el seu proverbial espinguet, ja notablement afeblit per la decrepitud, li hauria xiuxiuejat la darrera voluntat, una comanda realment difícil i per la qual ell mateix, amb sublim esforç, s'havia mantingut en el poder durant quasibé 40 anys: que preservés per damunt de tot la unitat d'Espanya (o potser va dir pàtria, la pàtria). José Calvo Sotelo s'alça de la tomba que té en seu parlamentària o del míting d'Urumea, Sant Sebastià, pronunciat el 10 de novembre de 1935, per llançar als quatre vents la frase per què va passar a la posteritat: "Antes una España roja que una España rota" (versió abreujada). No tardarien ni un any Franco i els seus sequaços a convertir en lapidària la sentència, en arma llancívola i fratricida. El furor feixista que Joan Carles va rebre en herència va començar amb els "separatistes" però prompte va estendre la seua carnisseria contra tota mena de "rojos", inclosos els rojos separatistes. Dos pardals morts, no d'un sol tret sinó de quantitats ingents d'horror i d'armes. Ni roja ni rota. En el fardo ben lligat, i com a clàusula innegociable, la unitat pàtria, la unitat pètria que va durar tot el franquisme i més enllà, el testimoni que la mà tremolosa passava al futur i passat monarca, la tradició carpetovetònica, la defensa a ultrança del xuclocterisme imperial ja en hores baixes exercit sense vergonya contra les darreres colònies peninsulars. I amb aquesta obsessió genètica i malaltissa, filla del complex d'autoritat i autoritarisme, hem anat fent via. Els ciments de l'arreglet constitucional i autonòmic, que eren el somni benèvol de la por i impotència unitarista (contra els altres), va esquerdar-se al mateix ritme que es rovellava la corona de l'antic monarca. Entenem ara Felipe Gonzàlez, Aznar i Zapatero, Rajoy, Sánchez i tota la companyia. Rota? Roja? Ja n'hi ha prou! Les veus d'espinguet encara borden des de les valls dels caiguts en el pou de la història.
[Publicat també el dissabte 20 de febrer de 2016 a Tipografia La Moderna.]  
 

6 comentaris:

  1. Magistral Manel. I encara hi ha ingenus que esperen d'en Sánchez... qui sap què. El merder que tenen a Madrid em fa gaudir. L'espinguet fa aigües, no saben com sortir-se'n.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. Em fa l'efecte que ens trobem, els uns i els altres, en un punt d'inflexió. Sabem que el vaixell s'enfonsa, però no què en sobreviurà. Nosaltres, a remar. Salut.

      Elimina
  2. Com ens deixes de deperts, mestre Manel.
    Apa, que cadascú faça seua la lliçó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps, amic Isidre, la humil aportació de la pedra. Una abraçada ben forta.

      Elimina
  3. Com sempre agut i lúcid. Jo des de Ciutat de Mèxic veig tot el que dius encara més clar i des de la distància dels segles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una forta abraçada, Carmela, i records als teus. En tornar de l'experiència mexicana ens n'hauràs de fer més de cinc cèntims. Salut i bon viatge.

      Elimina