dimecres, 17 de febrer de 2016

Viure és fer versos


Ponç Pons, Camp de Bard. Premi Miquel de Palol 2015. Proa, Óssa Menor 348. Barcelona, novembre 2015. Notes finals (Notes al marge) de l'autor.
· · ·
Dels poetes actuals és potser Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) qui amb més èmfasi i insistència s'ha referit a l'essencial unitat entre vida i poesia. Fins a l'extrem d'haver inventat el verb escriviure, en curiosa coincidència amb l'escrivivir amb què l'escriptor alcoià Martín Pacheco titula la seua veterana secció de columnes al Levante-EMV. El vers amb què encapçalem aquesta nota d'avui és precisament l'últim del primer poema del llibre, «Hortus conclusus». En aquest breu poema Ponç Pons ens parla de Sa Figuera Verda, el camp menorquí on el poeta s'ha construït una cabana on passa les vesprades treballant, «obert als llibres / del camp, la mar i el cel, / entre els ullastres / que embosquen els senders», un espai ja convertit en llegendari símbol de l'íntima relació entre l'home i la natura, el poeta i el món, l'escriviure. Com en el Yeats en «The Lake Isle of Innisfree», l'aïllament per donar-se a la creativitat (tot i que en el poema de l'irlandès es tracta d'un retir estrictament vital, al marge de la literatura, contemplatiu però plenament horacià), la construcció d'un hortus conclusus reapareix en la cabana (Die Hütte) que Heidegger tenia a la Selva Negra o en la de Wittgenstein a Skjolden Sognefjord, Noruega. La cita que clou aquest poemari és justament del filòsof vienès: «Digueu-los que la meva vida ha estat meravellosa». El Camp del Bard del poeta menorquí, doncs, és la vida i el món vistos i sentits des del seu espai de concentració, «obert al misteri i la transcendència», amb una mirada que vol ser neta, que busca tothora l'essencial, despullada. Com a poeta, ell s'ha definit com a clàssic en el ritme, modern en l'expressió i contundent en el contingut. I en la nota corresponent al poema «Apunts del natural» hi trobem la següent declaració: «A part dels fills, que són el primer i estan per damunt de tot, hi ha tres amors que em conformen com a persona: la meva dona, la poesia, Menorca». Tot aquest ventall d'opcions, la manera com Ponç Pons entén vida i escriptura, i un treball de forja constant de les paraules, que de vegades parteixen de pràctiques i impulsos propers a allò que es va denominar «escriptura automàtica» per sotmetre's a una reescriptura atenta («Refer, reescriure, corregir… és el procés natural de tota obra que vulgui ser digna de dir-se art», ens diu a la nota a «Retaule de Biniaede»), donen com a resultat uns poemes cristal·lins, complexos en la seua senzillesa, bons de llegir i escoltar, capaços de transmetre de manera molt directa les emocions vitals del poeta. Al segon dels tres amors declarats, a banda el dels fills, ja ens hi hem referit a bastament. Afegim, però, que en aquest Camp del Bard, com fa uns anys en Pessoanes (2003), el poeta manifesta un domini extraordinari dels jocs intertextuals, sovint amb l'assumpció en la pròpia veu de les paraules d'altres poetes admirats. Són, en aquest sentit, especialment memorables el «Tríptic italià», escrit íntegrament en italià, dedicat a Montale, Quasimodo i Ungaretti, poema que té el seu espill en «Tres homenatges», aquests en català, alçats amb sengles citacions dels tres poetes «hermètics», i l'«Oda a Paul Celan sota la lluna». Els reconeixements literaris s'estenen a d'altres autors com Clarice Linspector, Emily Dickinson, Seamus Heaney, o poetes orientals com ara Issa Kobayashi o a la plèiade d'autors que apareixen al poema «Parenòstric» acompanyant els mesos de l'any (Pessoa, Faulkner, Seferis, Eliot, Quasimodo, Dickinson, Basho, Txèkhov, Proust, Frost, Borges i Torga, respectivament). El segon amor es desplega, sobretot, des de l'erotisme vitalista (passeu-me la redundància) de l'autor, íntimament lligat a la seua concepció essencialment alegre i positiva de la vida. El «menorquinisme» militant de Ponç Pons no és només espacial, de paisatge, sinó també lingüístic, dialectal, com una manera de buscar l'autenticitat de la seua veu poètica, i ben equilibrat amb la plena consciència cosmopolita, oberta i plural, com a ciutadà de la Literatura i la Vida («un sol / gran poema on no hi ha / més pàtria que la vida», ens diu a «A la poesia»): a més dels poemes en italià, n'hi ha d'escrits en francès (el dedicat a Albert Camus) i en gallec. I juntament amb la literatura, la pintura (Courbet, De Kooning, Soutine, Cézanne, Van Gogh, Veermer o Rothko), la música («Variacions Gòlgota», «Fuga»), el cinema («Lara») i el paisatge de la memòria i de la infantesa, són els motius recurrents d'aquest magnífic llibre. Ponç Pons creix amb cada nou repte en profunditat i altura.

[Publicat a Saó núm. 412, febrer 2016.]

[Imatge del poeta al seu estudi.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada