dimarts, 28 de juny de 2016

La terra del dir


Lluís Calvo, Estiula. labreu edicions, alabatre 31, Barcelona, 2011. Epíleg de Jaume Pont. Dibuix de l'interior de Benet Rossell. Premi de la Crítica Serra d'Or 2012.

· · ·

No diguis més oblit / si ets senyor de les veus / a la pineda obscura. / Com el plantatge, / llances l'espiga tendra / cap al cel. / I fixes, arrelant-hi, / la terra del teu dir. // En temps / que s'esllavissa.”. Si algun poema d'aquest llibre frondós, múltiple i inabastable com un gran bosc, pogués concentrar els sentits d'Estiula, probablement el que acabem de reproduir íntegre per començar el nostre apunt no fóra desencertada elecció. La tensió que s'hi produeix entre el cel cap a on el poeta llança la seua veu i la terra en què s'arrela el dir suggereix molt bé les dualitats pardoxals que són a la base de la creació poètica (dins/fora, proper/llunyà, subjecte/objecte…). Però la poesia és refractària a la sinopsi i qualsevol clau interpretativa única acaba poblant-se del rovell del temps. I més tractant-se d'un moviment sísmic de les dimensions d'Estiula, llibre arriscat i fondo, simfonia verbal, prodigi del saber dir.
El llibre m'arriba, per l'atzar de les cites ajornades, gairebé tres anys després de la seua publicació, i corrobora als meus ulls la sospita que la bona poesia resisteix en plena forma els embats del temps i les circumstàncies. En aquest lapse de temps Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha publicat els poemaris Teresa la mòmia i Llegat rebel, tots dos de 2013, i la novel·la L'endemà de tot (2014), però no descartem l'existència d'algun altre títol escàpol, perquè la força dels torrents és difícil de resseguir enmig de la confusió que produeix un mercat (així en diuen els més llestos) mancat de les oportunes i nobles tasques del sedàs.
Estiula és un llibre proteic, en contínua metamorfosi, i tanmateix cristal·lí, que arriba amb la llum directa que produeixen els poemes en el seu esclat i que assegura la comprensió immediata de les paraules, una comprensió, no cal dir-ho, que té més a veure amb la sensació de plenitud d'un capbussó en aigües clares que no pas amb el viatge incert a la recerca dels correlats (o relats limítrofs al fet poètic) de la realitat que en poguessen donar compte. I és així per la senzilla raó que els poemes, com en tota aventura digna de viure's, creen el seu propi llenguatge, únic i irreductible. Tanmateix, i com no podia ser altrament, Lluís Calvo arrela el seu dir en les terres d'Estiula, que designa alhora una vall, un torrent i un antic poble avui pertanyent al municipi de Viladonja (el Ripollès), al cor del Pirineu: “Si tot s'inicià al Pirineu –ferreny com les clapisses emboirades– caldrà, també, que tot hi recomenci”. L'autor apama el terreny del seu dir i el sembra de monjoies: les dels topònims ignots al lector foraster (ressonàncies sense contingut semàntic específic, concentrades en la seua materialitat fonicopoètica, signes d'un mapa inexistent), la de l'exuberància botànica del país, els infinits matisos de la meteorologia i el paisatge viscut. La multiplcitat de formes expressives (el poema breu de vers curt, el poema en prosa, el poema dialogat, el poema construït amb maons d'aforismes, el llarg poema-carta, el poema-relat…) i la generositat i precisió amb què s'hi administren els recursos poètics, des de l'assumpció de l'arbitrarietat i el refús d'allò que és gratuït i sobrer, fan d'Estiula una aventura poètica de primer ordre, aquella que restableix en cada vers la connexió íntima de les coses (“Hi ha una connexió, inexhaurible, / entre tu i cada cosa. / Si la segueixes ets: / t'hi acordes.”). En el centre d'aquest dir torrencial hi ha l'explicitud d'una poètica (en tant que saber sobre/de la poesia) i una concreció pràctica d'aquesta poètica en moviment constant: el caminant ho és del terrer tant com del país de la llengua, que per cert reivindica en tota la seua corpulència i vigor, més enllà dels estrets límits d'una suposada puresa tan sols acadèmica, “erigint l'entreforc dels bells aiguabarreigs”. I la constant reflexió sobre l'escriptura (“testimoni fefaent del temps”), sobre la responsabilitat amb el món d'un art que “mai no hauria de deixar-lo, exactament, com l'ha trobat” o la naturalesa del poeta: “La sang, en el poeta, / fa vessar / –obscura i cridanera– / la sang dels innocents. // Però ens cal abandonar / el cant absurd. // Les ferides del poeta / són d'un altre caire: / no es veuen, / fan més mal”. Un llibre, doncs, que mereix trobar els bons lectors: “una casa oberta / amb un grapat de nous en una taula: / hostal parat al nouvingut”. Feu-ne llarg i ric estatge.

[Publicat a Saó núm. 397, octubre de 2014.]

[Bac d'Estiula]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada