Jaume
Bosquet, Basses i
pluja. XXXIII Premi
Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions
de la Guerra núm. 116, Paiporta, març de 2016.
· · ·
Els
quaranta poemes que integren el darrer poemari de Jaume Bosquet
(Salt, Girona, 1956) encaixen en la forma del que podríem amomenar
un dietari poètic,
en tant que escriptura que s'entrellaça amb el transcurs dels dies.
Per això hi ha poemes titulats amb la data del dia i l'any a què
remeten en l'eix present-passat, poemes que es refereixen a festes
senyalades (Cap d'Any, Nadal, Reis), mesos ("Maig",
"Juny") o cicles estacionals ("Solstici"). Per
això alguns poemes es poden llegir com seqüències consecutives
d'un relat. Poesia ran de temps, poesia sobre el temps que passa i
ens constitueix, poesia, fet i fet, que reflexiona sobre la condició
humana des de l'experiència concreta i individual de l'autor i de
les persones que en ell habiten, poesia que s'acara al misteri de
l'existència en l'equilibri de la balança entre els plats de la
vida i de la mort. Ben arrelada en les coordenades transitòries
d'espai i temps i en les circumstàncies específiques del dia a dia
(i d'ací la seua formulació eminentment narrativa) però alhora
inspirada en la seua projecció transcendental, mística sovint ("El
miracle final / de l'alliberament / de la llum de dins", llegim
en "L'hora de l'espiga plena"), la poesia de Basses
i pluja parteix
d'una concepció de la vida d'una religiositat de base humanista i
social. Així, hi és freqüent l'ús de referents de la
tradició crisitiana com els del poema titulat "Nadal al
cementiri" o el símbol de l'espiga ja citats, l'aparició
insistent del mite de Caín i el crim fratricida, la resurrecció de
Llàtzer, el relat, en present històric i adreçat a Pere, de la
"Cena" en què Jesús representa
el misteri de
l'eucaristia i en què fa preguntar-se a l'apòstol si "és
realment la mort / alguna cosa?". Diu Jaume Bosquet a "Que
no sabem dir": "Alliberats del cos, està esperant-nos /
l'origen i la fi: això que porta / el nom que no sabem dir i que ens
conté". Un colp acceptada, en aquests termes, la
naturalesa de la vida (que és vida i és mort consecutivament i
alhora, perpètuament renovant-se, i esperança de "Retrobament
feliç de la família"), viure vol dir agrair el temps que es
viu i el viscut amb l'exercici constant de la memòria personal i
col·lectiva, un cant sostingut pel vell carpe
diem ("Accepta
amb joia l'or vell de la flama"). I viure vol dir sentir-ho de
manera col·lectiva, expressant l'estima als éssers propers (la
companya, els fills, els amics, el germà, l'oncle Josep Boada,
mestre de l'Escola Catalana abans de la Guerra d'Espanya, al costat
del qual el poeta va aprendre que "el temps és entelèquia",
que "la mort desapareix").
Sobre
aquesta línia del temps, el poemari s'eixampla en diversitat de
temes i motius. Hi és significativa la presència constant i
bellíssima del paisatge ("Fluvià" o "Puigsacalm",
per exemple), les instantànies del seu treball com a docent a
les aules, els homenatges als amics, els diàlegs d'amor amb la dona,
la presència dels morts, fins i tot les reflexions arran del procés
d'independència de Catalunya, escapades i viatges. I, com no
podia ser altrament, també la reflexió sobre la paraula, la poesia,
l'escriptura, sobre la qual hem muntat el títol d'aquesta ressenya,
perquè, malgrat "els límits opacs de la paraula", el
poeta ha d'"Escriure sobre l'aigua veritat, / bellesa. Escriure
sobre l'aigua amor". L'aigua, moviment incessant dels rius i de
les pluges,
aigua de vida, corrent imparable, aigua estancada de les basses,
aigua de la mort. Anote el lector si vol, dins l'esponerosa arbreda
dels poemes d'en Bosquet, aquests exemplars magnífics, descomunals,
aquests poemes majors: "30 de maig de 1966", poema que
explica
en prosa un viatge en cotxe amb el germà i els pares, "De
l'oli", joc de miralls i clarobscurs entre l'olivera i l'home, i
el llarg poema "Caminada a Batet amb la Mucca tot llegint La
pietat de l'atzavara de
Jordi Colomer Feliu". I nota ràpida final per als més
curiosos. El nostre poeta ha publicat Diàlegs
(1999), Les
formes amb la calma (2003),
L'altre (2004),
La mateixa
història (2006),
Triacant (2009,
Premi Jocs Florals de Barcelona) i Transvasament
(2013, Premi Miquel
de Palol), i ha traduït al català, amb Miquel Àngel Llauger,
Antologia Spoon
River d'Edgar Lee
Masters. Sense escarafalls ni circumloquis, una poesia feta de
veritat, escrita amb la transparència incansable de l'aigua.
[Publicat a Saó núm. 415, maig 2016]
[Jaume Bosquet en la presentació del seu llibre al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi el març passat.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada