dissabte, 25 de juny de 2016

Todo por la patria


El conegut retolet, que amb prou feines aguanta una traducció a la llengua indígena (no per les paraules sinó pel context històric en què signifiquen), penja de dependències militars i de la Guàrdia Civil des de fa anys i panys, concretament des del 13 de gener de 1937. L'havia penjat prèviament al BOE el general Gil y Yuste, un colpista que en 2008, quan ja feia seixanta anys que criava malves, fou acusat per l'Audiència Nacional de crims contra la humanitat, la pràctica habitual dels guanyadors d'aquella guerra. Siga com siga, la lapidària inscripció que sobreviu en la majoria de casos a mercè de la ruïna, l'oblit i l'abandó en fantasmagòriques casernes, sempre ens va semblar risible en la seua grandiloqüència, un abús d'hiperònims, una broma sense gens de gràcia. Sobretot per als qui amb desigual fortuna vam haver d'empassar-nos la mili i que inevitablement la relacionàvem amb les bravates a què tan donats eren alguns comandaments, sobretot després d'una excessiva ingesta d'alcohol de garrafa, i que pretenien excitar en la tropa un ardor guerrer que ens era perfectament aliè i odiós. Todo? Patria? De què ens parlaven aquells penjats? Sí, es van anar retocant les façanes democràtiques d'aquella ignomínia i alguns dels seus cartells van convertir-se en pura matèria d'arqueologia. O això ens pensàvem, perquè el que sembla indestructible a Espanya és l'ús continuat de la hipèrbole d'un todo que inclou la guerra bruta (n'hi ha cap que siga neta?) i una patria imposada, impostada i excloent. Per enèsima vegada hem tingut aquesta setmana l'oportunitat de verificar-ho en el que alguns han denominat un nou GAL mediàtic: les sucoses converses gravades del ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau (una rabosa en el galliner) De Alfonso. El també anomenat clavegueram de l'Estat supurant a la vista de tots per una de les seues andrones més pestilents, encarregada de fabricar mentides contra líders independentistes a compte dels impostos dels ciutadans i el menyspreu més absolut pels principis democràtics. Todo por la patria, que vol dir els interessos particulars dels amos del corral. I un altre apunt de patriotisme cavernícola, l'èxit del Brexit, que en qualsevol cas també és una mostra del fracàs de la Unió Europea tal com està muntada, la que salva bancs i banquers i enfonsa treballadors i apallissa refugiats i que segurament no deixa de ser una suma de diversos todo por la patria pronunciats en les diverses llengües de poder. Aquest darrer catacrac, que molts analistes preveuen de conseqüències difícils de calcular per al projecte europeu, també ha servit per fer més dens el silenci que la premsa patriótica ha alçat al voltant de les revelacions de Público, el cinturó de castedat que col·loquen al ciutadà quan veuen que perilla la (seua) patria. Tres perles per acabar: Margallo amb la murga del Gibraltar espanyol, Rajoy amb el consuetudinari no sabe, no contesta i Pedro Sánchez advertint del perill dels referèndums (que els pots perdre), que és tant com dir que per a ell és preferible una patria unida que una de democràtica, cosa que ja sabíem. Encara no ha decidit vostè a qui votar o a qui no votar?

[Publicat el dissabte 25 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]

  

4 comentaris:

  1. Que el poble s'exprese en el sentit que vullga, inclòs en allò que va contra els interessos del poder -polític i econòmic- reconforta. I més, quan hom se n'adona que som molts més dels que ells diuen i volen que els que pensem que referendus són convenients i necessaris, si més no, per higene democràtica. El simple fet que la majoria de mitjans d'informació han donat la noticia del brexic com una catastrofe -inclos la repercussió de la bossa- ens dona a conèixer la fiabilitat de les fonts d'informació que tenim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, amic Francesc. Europa ha de reformular-se, i des de la base. Mentre siga la dels mercaders i no la dels pobles i els ciutadans, no farem res. I ja sabem qui pesca en els rius rebolicats de les crisis, ja sabem quins són els perills dels populismes i les xenofòbies. Una abraçada.

      Elimina
  2. Els qui van proposar i nomenar De Alfonso, i també els qui no el van destituir quan pogueren fer-ho, callen com morts... i no eren del PP precisament. A casa també hi ha inútils.

    ResponElimina
  3. Amic Jordi, la incompetència és patrimoni universal. Hi ha també, en l'afer que tractem, una mica el complex de voler-se fer perdonar no sé quins pecats davant el peix gros, l'adulació curta de gambals, la manca de tremp i els (molts) draps bruts a amagar. Allò que escapa al control democràtic i directe del ciutadà sol ser una font d'aigües pestilents. Una abraçada.

    ResponElimina