dissabte, 17 de setembre de 2016

Alcaldessa d'Espanya


El crepuscle de Rita Barberà, que de moment té el cul assegurat per la poltrona senatorial i el compte corrent alimentat amb transfusions de 7.000 euros públics al mes, té l'esplendor rància de les grans folclòriques. Algunes d'elles, especialitzades en cançonetes racials de sang i fetge i molta gasofa sentimental, passaven de la glòria a la garjola en un obrir i tancar d'ulls, generalment amb les mans embrutades en el tracte addictiu amb el vil metall, el frau fiscal o el blanqueig de capitals. Això sí, amb algun torero o galant de cine de mitja capa esperant-les a l'ombra d'un cocoter d'illa tropical ofegant les seues penes d'amor i fat a base de daikiris i targeta de crèdit, extrems que no se li coneixen a l'antiga Alcaldessa d'Espanya. Són totes elles femelles rotundes, de pitram generós, esculpides al gust antic, castisses filles d'una Espanya obsoleta que encara resisteix en revistes del cor, casinos vells i bars de carretera on venen navalles, cassets polsegosos i algun entrepà de pernil o de truïta de creïlles (que ells anomenen española). Heroïnes de la resistència en l'ofici i el càrrec, saben administrar el fervor popular i fer les piruetes necessàries sense el menor rubor per tal d'alleujar el tedi del veïnat que practica el xafardeig i la cega devoció en les hores mortes. Quan es jubilen per imperatiu de la carn que es marceix i la veu que s'apaga, solen viure del conte del tertulianisme nacional i la premsa rosa i dels estalvis que proporciona la grandiloqüència del títol d'Espanya. Però a algunes, com a la Barberà, se'ls enfosqueix aquesta perspectiva en la caiguda crepuscular, per molt que haja sigut Musa de l'Humor, li hagen dedicat un parell de pasdobles fallerils, haja cobrat més que cap polític i exercit de mandarina absoluta de València durant vint-i-quatre anys de majories també absolutes. Els mateixos que l'empenyien i aplaudien com a eficaç postulant del domund insaciable dels vots, i que encara fan carrera, l'han confinada a la reserva natural dels paquiderms del Senat, a veure si escampa la boira. El collar de perles de l'anomenada Alcaldessa d'Espanya s'ha transformat en el dogal que l'enfonsa cap a l'infern on l'han precedida els Fabra, Matas, Camps, Blasco, Rus i tants altres representants de la ignomínia i la vergonya. Molt bé. ¿Però i els seus acòlits i aduladors, els reïdors de les seues brofegades, els admiradors de la seua falta de finesa, de l'ordeno y mando propi de la seua casta? ¿I els ignorants a qui convenia creure que aquella valencianía flatulenta que Barberà tan bé ha representat podia exercir-se, per primera vegada en la història dels valencians, sense dir ni una paraula en l'idioma propi i amb evident menyspreu de la història i la cultura? ¿Permetrem que governe mai més el populisme indigest que odia la intel·ligència i administra el narcòtic de la desmemòria per afavorir els negocis privats? ¿Superarem mai aquesta ressaca de l'orgia perpètua que ens ha ensorrat el país? El pitjor d'aquell malson potser ja ha passat, però la lluita contra les seues causes i els seus efectes es presumeix llarga. I no és prou que el temps ens faça créixer la barba navegant mars de vacil·lacions i mitjanies.

[Publicat el dissabte 17 de setembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada