dissabte, 10 de setembre de 2016

Diada


Demà és 11 de setembre, diada de Catalunya. Després de quatre anys consecutius, amb manifestacions multitudinàries increïbles (però certes), enguany no hi podré ser per causes laborals, tot i que des del racó de La Marina on passaré el cap de setmana enviaré energia telepàtica, a més de la meua quota a l'ANC, perquè la convocatòria, una vegada més, siga un èxit. Fins i tot em propose plantar l'estelada al jardí, que serà com una illa lluminosa en la mar de calma anodina que ens envolta, o en la mar de les animadversions i odis cervals contra el que és diferent i vol continuar-ho sent sense que li perdonen la vida ni ànim d'ofendre ningú. No lluny de casa hi ha l'hotel el Bichet (escrit així com a avís per a navegants), en el mateix lloc on hi hagué fa anys un petit hotel i un bar molt simpàtic, el Punta Estrella, que nosaltres anomenàvem dels Alemanys perquè els amos eren d'allà i que servia les millors cerveses de la contornada. Aquells alemanys van arribar a entendre perfectament la llengua del país i fins i tot van casar la filla amb un xicot d'El Verger. Trenta, quaranta anys després el seu hereu espacial, el Bichet, en canvi, s'ha fet aquests dies famós perquè va fer-ne fora una colla de joves que van tenir la gosadia de parlar en la seua llengua, el valencià. L'anècdota seria això, pura anècdota, si no hi hagués tanta gent sorruda i maleducada (en tots els sentits de la paraula) disposada a elevar-la a categoria. Recordar-ho la vespra de la diada potser no és balder. En un país normal (fins on els països poden ser «normals») seria impensable que un foraster que hi anés a fer negoci posés el mínim entrebanc a l'ús de la llengua pròpia. Impensable i ruïnós. Però aquestes coses passen cada dia al nostre país perquè, en segons quins termes, fet i fet no som un país normal. No és –no és només– una qüestió de legalitats, perquè sovint els qui més s'omplin la boca de lleis s'afanyen a transgredir-les o canviar-les quan els convé, a la manera marxiana: «Aquests són els meus principis però si no li agraden en tinc uns altres». No, és més aviat una qüestió de cultura i de poder. I poder –després de segles de resistència cultural, social i política– és el que majoritàriament reclama la societat catalana avui, el poder de constituir-se en estat independent en forma de república. Per això, i pel que això em suposarà ara i en el futur com a ciutadà valencià, demà seré espiritualment (i passe'm el lector l'extravagància) pels carrers de Barcelona, Salt, Berga, Tarragona i Lleida, amb la part més creativa i decidida del nostre poble, la que no es resigna al pessimisme hispànic del «no enmendalla», la de l'etern retorn a la impotència, la de la por als canvis, la de l'immobilisme que s'alimenta de privilegis o almoines, la de l'herència franquista en forma de monarquia intocable, la de la burrera nacional estesa «por tierra, mar y aire». No sé quan arribarem a aquesta Ítaca, però espere que més prompte que tard, per a bé de tots. Mentrestant haurem d'aguantar els seus Bichet, Soria, Madrigal i tota la parentela. Bona diada. 

[Publicat el dissabte 10 de setembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

2 comentaris:

  1. Bona diada, Manel. Tu des de la Marina, jo des de la Safor; els dos amb el cor més amunt. Fa bo de compartir aquest sentiment de país, i aquest article. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Maria Josep. I a veure si se'ns encomana, als del sud, l'est i més al nord l'energia, el convenciment, la il·lusió i el trellat dels nostres hermans del Principat. Nosaltres que ho vegem. Una abraçada.

    ResponElimina