dissabte, 10 de febrer de 2018

La normalitat


Es preguntava SSSS (Soraya Sáenz de Santamaría, àlias el Sacre, vipera latastei) fa uns dies si tan difícil era 'sacrificar un català' [sic] referint-se a Carles Puigdemont. Sacrificar-lo, s'entén, en l'altar de la pàtria sagrada, indissolublement unida a carxots i malgrat això (o justament per això) impossible. Van destituir un govern legítim, la meitat dels seus membres a l'exili i l'altra meiat a la presó, van aplicar l'abús inconstitucional de poder del 155, van convocar unes eleccions perquè les guanyassen els partidaris de l'«¡a por ellos!», l'últim himne patriòtic nascut del sòl hispànic, però hi va véncer la llista encapçalada precisament per Puigdemont, de manera que el que demana l'encara Vicepresidenta és en el fons sacrificar la majoria democràtica de Catalunya. Els sacres es mouen molt bé entre sagraris, sagristies i sacrificis (aplicats invariablement sobre els altres, en la inveterada tradició inquisitorial). De manera que ho diu en seu parlamentària i es queda més ampla que llarga, com és habitual en ella. Tenim el cor com una pedra i ja no ens escandalitza res. En el zel sacrificial ja havien excel·lit l'1 d'octubre les forces policials enviades a Catalunya, però com que les urnes de la dignitat se'ls van fer escàpoles i el president s'esmunyia per túnels i passadissos, la van mamprendre a garrotades amb la població indefensa entestada a votar en pau. És el que M. Rajoy anomena normal, com la normalitat de premiar amb vacances pagades a la costa murciana els herois de l'atonyinament de Catalunya, que és el mateix que fan amb el personal sanitari, els docents, els guàrdies forestals, els bombers i els obrers de fàbrica en reconeixement als seus mèrits. Per això ell el que vol és un president normal per a Catalunya, és a dir, amb el vistiplau de la seua signatura (o almenys la sagrada inicial seguida del cognom dels papers grocs de Bárcenas), el cap ajupit, la submissió assegurada a l'Espanya de les desautonomies. La d'ell, volem dir M. Rajoy, és una normalitat de llegir el Marca en batí i sabatilles, de filets de plastilina transformant-se en el gran xapapote de la democràcia, una normalitat de l'estil «mi marido me pega lo normal», de no clavar-se en política com recomanava el Caudillo i subvencionar tots els Castor que calga i totes les fundacions Francisco Franco, la dels sobresous en còmodes i volàtils sobres, la del PP (Partit Podrit) dels mil acusats i convictes de corrupció, la de guanyar eleccions amb diners negres de Gürtel, dels AVEs avançats per trens de rodalies, una pax romana de partits i sindicats dòcils que mantinguen el règim pels segles dels segles, la de Francisco Camps o «si te he visto no me acuerdo», la de comprar premsa, voluntats i jutges, la de retransmetre les bufonades de Boadella com si fos president electe d'Hispanistan, la dels indults als torturadors i assassins i les amnisties fiscals, la normalitat del treball precari i l'atur dels súbdits, la de manegar el tro, el ceptre i la corona per a beneficis d'Urdangarins, Joan Carles, Felips i tota la patuleia que els riu les gràcies. En canvi, quina gent tan estranya que es juga la pell per unes idees i una petita pàtria que ja envolta el gran cementiri de la normalitat d'una democràcia segrestada.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de febrer de 2018.]


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada