dijous, 22 de febrer del 2018

L'himne


Acabem de celebrar els trenta anys de les primeres eleccions democràtiques i l'himne espanyol continua sense lletra, un dèficit lamentable que alguns voldrien subsanar. I ho entenem, perquè un himne que no diu res és més aviat un destorb, sobretot en situacions d'una certa solemnitat, com ara un encontre esportiu internacional. Condemnats a l'inevitable i vergonyant txinta-txinta, ta txinta, etc., al costat, posem per cas, de versos tan rotunds com Allons enfants de la patrie o Deutchland über allen, els nostres xicots no tenen res a fer amb el baló, amb fúria o sense. En la transacció democràtica hom va decidir que algunes coses que el franquisme havia fet seues, com ara l'himne i la bandera, no s'havien de tocar. Es tractava al capdavall de preservar l'esperit tot prescindint de la lletra, cosa realment impossible, perquè no hi ha esperit sense lletra ni lletra sense esperit, però això ho sabem ara, després de tantes derrotes futbolístiques, que són les que realment fan mal. El problema es planteja, per als molt necessitats de vitamina nacional, a l'hora d'encaixar una lletra passablement democràtica i moderna (descartats mites com el de Pelai o els Reis Catòlics) en una música que fa olor a naftalina espiritual. Una solució podria ser encomanar l'elaboració d'un nou himne, amb la qual cosa potser podríem superar l'aire de patxanga que té l'actual, però amb tant de partidari del vell esperit ho veig una mica complicat. A més, els himnes no es fan d'un dia per a l'altre, i sempre et podrien acusar de falta de pedigrí històric, sobretot els qui es reconeixen en l'Eusko gudariak o Els Segadors. Mala cosa, doncs. Posats a buscar alternativa als rebles de Pemán per a la Marxa Reial, i a falta d'una lletra convincent, podríem fer servir de moment la versió que cantàvem de xiquets: “Viva España, mon pare té una canya p'a pegar-me al cul perquè sóc un gandul”. Si no en originalitat, els valencians excel·lim en capacitat per a la paròdia. Això sí, no caldria obligar els esportistes a entonar-la. De res.

 [Publicat a Levante-EMV el dissabte 23 de juny de 2007.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada