dissabte, 3 de febrer de 2018

Saials. Manel Marí, l'esperit de la poesia


El temps, els anys viscuts, l'experiència acumulada no garanteixen la maduració del poeta. Hi ha un tipus de gran poesia que no necessita envellir en barril per produir un vi extraordinari, resultat de l'estranya confluència de condicions i qualitats irrepetibles. Manel Marí, que la Vella Dama s'ha endut als 42 anys, pertanyia a aquesta nissaga inspirada pels déus de la música i el sentit. Fou madur als 20 i als 30, i als 40 conquistà un racó d'eternitat amb Tavernàries: «mastego encenalls per escopir l'incendi». / Perquè l'autèntic esperit del vi de la poesia és jovialitat i joventut per molts anys que hom tinga, és la recerca constant, el cul que no s'asseu enlloc, i menys que enlloc en la pròpia raó o en les pròpies certeses: «la certesa és el crim que endormisca l'estrèpit, / que apaivaga l'instint cabdal de la recerca». / Si alguna cosa pot dir la poesia, si a algun misteri ens acosta és al molt obert de la vida en carn viva d'una persona que, en dir-se, esclata en el fulgor durable de l'universal, en el llamp efímer d'allò que és comunicable, «el que es vol dir però no pot ser audible». Al fons de tota gran poesia batega un vida viscuda radicalment, en cos i ment. / Hi ha genis aliens per complet a la immodèstia i la maledicència. El Manel atresorava aquestes dues rares virtuts. No perquè no fos conscient dels propis mèrits sinó perquè qui està acostumat a acarar-se a l'abisme humà dels propis estimballs no estrafà la veu en eco ni traeix el cant en balbuceig. Ni, coneixedor del dolor i la feblesa humana, cap home o dona no li és aliè, ni superior ni situat per davall del muscle: «sóc la veu i la cendra». / És tot això i més el que el feia tan amable i tan estimat («tibar les fronteres cap a l'abast dels braços») des dels primers compassos, la planera confiança amb què es lliurava naturalment, sense punxes ni estridències, sense moviments impostats, sense egos vacus. Era un home que sempre besava. / I tanmateix fou llamp, terratrèmol, força desbocada, un home lliure que es va fer creant. Mantingué, en temps de desencís i d'impotència, la resistència de l'infant a qualsevol forma de claudicació, tedi i tebiesa, i pagà amb l'única moneda que els déus accepten, la pròpia vida esmerçada en la revolta: «no morir cada dia és viure mort». / La mort és la més forta, sobretot quan s'acarnissa amb una criatura jove. Tant s'enamorà d'ell que volgué estalviar-li futurs oprobis, reservar-hi la incerta glòria d'unes lletres de llegenda. No he vist mai en tan poc espai tanta gent plorant a cor l'adéu a l'amic poeta. / Intuïm que per arribar a l'autenticitat que Manel es va forjar hem de continuar escandallant amb cura els seus poemes. No en vam tenir prou amb la seua generositat, el seu art de fer-se estimar, el seu posat d'infant alhora incrèdul, entremaliat, lúcid i bo. Sota la sociable senzillesa que sempre li agrairem s'amagava la complexitat dels ulls que hi veuen més lluny i un silenci intel·ligent fet a base de moltes justes paraules. / Amb elles continuarem cercant «l'amor que és pàtria, encís, cleda i esclat, / l'amor que acobla els pànics a la vida». / Amb ell continuarem vagant per les tavernes de la vida: «sóc tot allò que oblido i que no oblido».

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de febrer de 2017.]

 

2 comentaris:

  1. El trobarem molt a faltar, sobretot en aquests temps de porgues i renúncies. No me'l trac del cap, el Manel Marí, com si fos un salvavides que acabàssem de perdre en aquesta mar grossa que ens vol ofegats.

    ResponElimina
  2. El seu vitalisme s'encomanava de tan pur però de tant en tant també espantava per la confiança entremaliada amb què jugava amb l'abisme. Els seus poemes ens faran de salvavides.

    ResponElimina