dissabte, 24 de març de 2018

Corrandes de l'exili


De vegades he intentat posar-me en la pell dels reclamats per la (in) justícia quan es troben en el cas d'haver de presentar-se davant el jutge. Sabent que amb tota probabilitat aniran a raure amb els seus ossos a la presó, ¿no fóra millor per a un mateix i per a la causa per la qual es lluita fugir i mamprendre el camí de l'exili? Per dolorós que siga –i ho deu ser molt més que no ens pensem els qui no hem tastat mai tan amarg beuratge–, jo triaria l'exili. La llibertat per damunt de tot, amb la dignitat dempeus estàlvia de la humiliació de la presó, la burla i les ganes de venjança del carceller pel delicte d'haver defensar pacíficament, democràticament unes idees, un projecte polític votat per la majoria dels ciutadans. Després dels primers empresonaments, els dels Jordis, els qui van venir després ja sabien quin pa donen en aquests temps a l'Estat espanyol. Quantes vegades no deuen haver pensat Joaquim Forn i Oriol Junqueras que potser els hauria convingut més escampar el poll a temps? Veient-ho des de fora (i potser hi ha motius propagandístics i de resistència que se m'escapen), que el president d'ERC i Vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, estiga a mercè d'aquests jutges fatxes que han posat la política als seus peus (i als dels seus amos del règim) ha tingut greus conseqüències en el que al meu parer és una evident desorientació en els moviments tàctics del seu partit. Ahir Marta Rovira es va sumar, després de renunciar a la seua acta de diputada, al seguici dels exiliats, els Puigdemont, Comín, Serrell, Ponsatí, Puig i Gabriel. A més de les raons personals, les d'ordre pràctic. Començant per l'obvietat que un projecte com el de la construcció de la República catalana no pot estar sotmès al xantatge permanent que l'Estat exerceix amb els ostatges, els processats, els multats i els amenaçats per la injustícia. La feina que els exiliats estan fent a Europa és d'una importància cabdal a l'hora de destapar les misèries d'un estat que ha decidit fer-se l'harakiri democràtic amb l'espasa d'un franquisme sempre viu i sempre esmolat. Tristament, el famós poema de Pere Quart Corrandes d'exili, la història de desarrelament i enyorança que conta i també de dignitat i resistència, és avui tan vigent com en el 39, tot i la distància dels moments històrics, perquè al cap i a la fi parla de drames personals i concrets, de desfetes i esperances viscudes en primera persona. El poema, en la versió que en va fer l'Ovidi, la posterior de Lluís Llach i la que Hugo Mas, inspirada en la primera, ha interpretat els darrers anys, posa la carn de gallina. Però malgrat tot, aquest patiment i aquestes esperances són perfectament aliens a la majoria de població de fora de Catalunya, degudament assetjada per les forces de desinformació. També el combatiu Alcoi fa anys que va caure en la teranyina de la desmemòria, malgrat el que històricament ha sofert en carn pròpia, per exemple després del Petroli, amb més de 600 causes obertes en una població de poc més de 32.000 habitants, contra treballadors, menors inclosos, amb penes de mort i anys a la presó i a l'exili, o amb la derrota republicana, amb milers de conciutadans morts, empresonats, exiliats i represaliats. Amb tot, no és encara tard per assumir la responsabilitat de la solidaritat amb el poble de Catalunya per defensar les llibertats i oposar-nos a una repressió que potser un dia no gaire llunyà trucarà també a la nostra tranquil·la, panxacontenta i segura porta de l'oblit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de març de 2018.]


                                                              [El poeta Pere Quart.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada